Nit 528

M’han explicat, majestat —continuà Xahrazad—, que l’enemic havia aconseguit de vèncer el rei Tigmús i l’havia obligat a fer-se fort a la seva ciutat. El rei Kafid, però, la tenia totalment assetjada i no estava disposat a concedir-li treva. Davant la impossibilitat de sortir-se’n, Tigmús havia decidit de penjar-se, car pensava que era l’única manera d’alliberar-se del turment i de les angoixes que aquella situació insostenible li causava. Ja s’havia acomiadat dels visirs, emirs i capitostos i feia el mateix amb l’harem quan Janxah, Xamsa i tota la comitiva foren dipositats a la ciutadella pels genis.

—Estimada —va fer Janxah, profundament afligit en adonar-se de la situació extrema en què es trobava el regne del seu pare, amb tots els súbdits desesperats, cridant i demanant ajut—, fixa’t en quin estat es troba, cal que actuem amb promptitud!

I fou la mateixa Xamsa qui ordenà als genis que ataquessin l’exèrcit enemic.

—No deixeu cap sobre coll! —els arengà.

Dementre, Janxah manava a un geni —anomenat Karataix—, que excel·lia per la seva extraordinària força, que capturés el rei Kafid i que li presentés encadenat.

Prepararen una emboscada i esperaren pacientment que es fes de nit per tal d’atacar amb la protecció de les tenebres. Pels volts de mitjanit, s’abraonaren damunt dels exèrcits del rei Kafid i així iniciaren una cruenta batalla que dominaren, d’antuvi, els genis. Només cal dir que cada un d’ells era capaç de fer front a vuit i deu soldats dels que muntaven els elefants: els agafaven, s’envolaven amb ells i, des d’una bona alçada, els deixaven anar perquè s’estavellessin contra terra. En un tres i no res, tots ells havien quedat esclafats. I també hi havia genis que lluitaven contra l’enemic amb gegantines barres de ferro.

Karataix, per la seva banda, va sorprendre el rei Kafid a la tenda, l’engrapà i s’envolà amb ell. El rei Kafid, esporuguit, no podia creure el que veia i, en un batre d’ulls, es trobà davant de Janxah, que ordenà immediatament al geni que tornés a remuntar el vol. Kafid es tornà a veure suspès pels aires, cosa que l’esgarrifà talment que va començar a bufetejar-se la cara, desesperat.

Pel que fa al rei Tigmús, direm que, tan bon punt va veure que el seu fill havia arribat, va fer un gran crit de joia i va caure desmaiat. Un cop refet, gràcies a l’aigua de roses amb què el ruixaren, pare i fill es fongueren en una emocionada abraçada d’alegria. Tigmús, però, encara no sabia que el seu enemic era atacat per un exèrcit de genis, i fou la mateixa Xamsa qui, després de fer-li besamans, li digué:

—Majestat, pugeu a les torratxes i atalaieu la desfeta del vostre enemic gràcies als genis que el meu pare ha enviat amb nosaltres.

I així ho feren. El rei Tigmús, Janxah i Xamsa tingueren ocasió de contemplar un espectacle esfereïdor: tot el camp era un formiguer de combatents, les esplanissades queien a tort i a dret i els cops de barres de ferro allisaven tant els homes com els elefants, i amb tanta crueltat que la carnisseria era corprenedora; hi havia genis que, només amb un crit, fulminaven grups d’homes i d’altres que s’envolaven amb vint genets, muntura inclosa, i els llençaven a terra. En fi, una batalla sagnant.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…