Nit 116

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que el jove continuà dient a Tajalmuluk:

—En aquell lloc captivador no s’hi veia ni una ànima i vaig decidir d’asseure’m a esperar la meva estimada. Comprovar que la interpretació dels senyals que m’havia fet Aziza era, fins a aquell moment, certa em tranquil·litzava l’esperit. Les hores, però, passaven lentament, i la flaire que desprenia el tec de la taula em despertà l’apetit. La temptació fou irresistible i vaig alçar els draps que cobrien les plates: quatre pollastres ben rostits i condimentats amb espècies, dolç de sèsam, grans de magrana, pastís d’ametlla i pastissets de mel. N’hi havia per fer feliç el ventrell més exigent!

Jo, amb la intenció d’entretenir la gana i de fer més passadora la nit, em vaig menjar un tros de pollastre, un pastisset de mel i una mica de pastís d’ametlla. El dolç de sèsam, però, tenia un aspecte tan apetitós que no em vaig poder estar de empassar-me’n una cullerada. Aleshores se’m va despertar un desfici irrefrenable de menjar i després d’una cullerada en va venir una altra i una altra i una altra… El cas és que em vaig atipar tant que gairebé no em podia moure. En acabar de rentar-me les mans i a causa d’haver passat tants dies sense aclucar l’ull, em va venir una passió de son tan intensa que, només de recolzar el cap al coixí, ja em vaig quedar adormit com una soca.

Des d’aleshores i fins que els tímids raigs de sol del matí em despertaren, no em vaig adonar de res més. En deixondir-me vaig quedar d’allò més sorprès de trobar-me la roba plena de sal i carbó. D’un bot em vaig posar dempeus i vaig mirar a tots costats, buscant algú que em donés raó d’aquell fet tan curiós, però va ser inútil: estava sol. Trist, desconsolat i odiant-me a mi mateix per haver deixat escapar l’ocasió d’unir-me amb l’estimada, em vaig espolsar les robes i me’n vaig tornar cap a casa.

La meva cosina m’esperava feta una mar de llàgrimes i, alhora que es colpejava el pit sense parar, recitava:

—A tu Déu t’ha afavorit —em digué dolçament i eixugant-se els plors— perquè aquella que estimes, t’estima. Jo, en canvi, ploro i estic desconsolada perquè sóc lluny de tu. Però no vull pas que Déu et castigui per culpa meva.

Per bé que semblava terriblement turmentada, em va tractar amb afecte i em va ajudar a despullar-me. Quan va plegar el vestit, però, una bafarada que gairebé li tapà els esperits, li va fer exclamar:

—Déu meu! Aquesta olor no és la que fa qui ha gaudit de la seva estimada. Què t’ha passat?

Jo em vaig trobar atrapat i li ho vaig haver d’explicar.

—Guarda’t d’aquesta dona! —exclamà aleshores Aziza—. No tenim prou penes que encara hagi de venir ella a afegir-ne més. S’ha portat ben malament amb tu. Mira, t’ha salat perquè en veure’t allà adormit li has fet l’efecte del menjar insípid que fa angúnia a la gent i amb el carbó ha invocat la maledicció de Déu. Tant amb la sal com amb el carbó t’ha volgut donar a entendre que el teu amor no és ver: l’enamorat sincer no menja ni dorm. Però el seu amor tampoc no és gens franc, ja que si ho fos t’hauria despertat. Aziz, et prego que siguis caut amb aquesta donota, perquè molt em temo que en porta alguna de cap i no gaire bona.

Aquell raonament em va fer prendre consciència de la gravetat de la situació i, desesperat com estava, em vaig posar a plorar i a bufetejar-me la cara, bo i suplicant-li:

—Per l’amor de Déu, Aziza, digue’m què puc fer. Ajuda’m, sisplau, Déu t’ho tindrà en compte. Si no me’n surto, em moriré.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…