Nit 605

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que el príncep començà de seguida la historieta del nen de tres anys:

—Expliquen que un home llicenciós, amant del disbauxa i de les dones, era capaç de recórrer llargues distàncies per aconseguir una fembra. En una ocasió, va tenir notícia d’una dona especialment bella que vivia en unes altres contrades i emprengué viatge. Abans de presentar-se a casa seva, però, li féu enviar un regal amb una missiva on li explicava l’ardent passió que el consumia i li demanava permís per visitar-la. Ella accedí gustosa i així li ho féu saber.

En arribar a la casa, fou esplèndidament agombolat i no li faltaren menges ni begudes. La dona, però, tenia un fillet de tres anys que, en veure les atencions que la seva mare dedicava al nouvingut, es va sentir relegat.

—Anem al llit! —digué l’home ben aviat.

—El meu fill no ens treu l’ull de sobre —va fer la dona.

—No hi fa res! Que no veus que és una criatura sense coneixement i que encara no parla?

—Això t’ho creus tu! Si el coneguessis no ho diries, no.

El petit, que estava a l’aguait dels guisats que hi havia al foc, quan va veure que l’arròs ja era cuit es posà a plorar.

—Per què plores, fill? —preguntà la mare.

—Vull arròs amb mantega!

La mare n’hi va servir un culler i li posà mantega al damunt. El nen en va fer una mossada i tornà a fer el ploricó.

—Què vols, ara?

—Vull que m’hi posis sucre.

L’home estava encès, aquella criatura li espatllava els plans.

—Maleït marrec! —rondinà.

—El maleït sou vós! —saltà el nen—. Heu estat capaç de fer un llarg i cansat viatge per cometre adulteri. Jo, al capdavall, només plorava per treure’m una brossa de l’ull amb les llàgrimes i després he tingut ganes de menjar arròs amb mantega i sucre. Per tant, qui és el maleït? Vós o jo?

Aquella resposta avergonyí talment el foraster que no gosà ni tocar la dona i tornà ben prest a la seva ciutat. Sempre més se’n penedí, fins que li arribà l’hora.

—I del nen de cinc anys —continuà el príncep—, n’expliquen el següent:

—Es veu que quatre comerciants s’associaren per comprar mercaderies i posaren un capital de mil dinars en una bossa comuna. De pas cap al mercat, ensopegaren amb un acollidor jardí i decidiren d’entrar-hi a reposar. Però lliuraren la bossa dels diners a la guardiana de la porta i li digueren:

—No ens la torneu si no hi som tots quatre presents.

I els quatre mercaders feren un tomb, menjaren, begueren i s’hi assolellaren.

—Jo tinc perfum —va dir un—, si voleu ens podem rentar el cap en aquest regueró i posar-nos-en.

—Sí, però necessitarem una pinta.

—Preguntem a la guardiana si en té una —va suggerir un altre.

I s’acostà a la dona, però li digué:

—Doneu-me la bossa.

—No, si no és en presència de tots quatre, no us la puc donar. Llevat que els vostres companys m’hi autoritzin.

I com que des del lloc on era la guardiana, es podia parlar amb els altres, l’home digué als companys:

—No me la vol donar!

—Doneu-la-hi! —contestaren, com una sola veu.

I ella així ho va fer. L’home agafà la bossa dels diners i es ventà a córrer. Mentrestant, els altres s’acostaren a la guardiana per preguntar-li:

—I per què no li volíeu donar la pinta?

—Si no me n’ha demanat pas cap! Tan sols m’ha demanat la bossa! I necessitava el vostre consentiment, quan l’he tingut l’hi he lliurada i ell ha fugit.

Els tres comerciants s’estiraven els cabells i, com que no tenien ningú més sobre qui abocar la seva ràbia, s’abraonaren damunt de la guardiana, escridassant-la:

—Us hem dit que li donéssiu la pinta, no la bossa!

—A mi no m’ha parlat de cap pinta! —es defensà la dona.

Tanmateix, la conduïren al cadi a fi que disposés el que cregués més convenient. Havent escoltat el relat de l’incident, el cadi disposà que la dona els havia de tornar la bossa amb tot el contingut.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…