Nit 395

M’han explicat, majestat —continuà Xahrazad—, que Jàfar li preguntà llavors cap on es dirigia.

—Cap a Bagdad.

—I què hi aneu a fer, a Bagdad?

—Vaig a buscar-hi una medecina per a l’ull.

El califa Harun Arraixid s’apropà a Jàfar i li xiuxiuejà a cau d’orella:

—Fes-li una broma!

—Majestat, si ho faig, de segur que m’hauré de sentir coses desagradables —objectà Jàfar.

—Deixa’t estar de romanços i empesca-te’n alguna de bona!

A Jàfar no li quedà altre remei que acatar la voluntat del califa.

—Heu estat de sort, mestre —va dir en to cordial—. Sóc apotecari i us receptaré, si voleu, una medecina que, si seguiu les indicacions tal com us les donaré, us guarirà per sempre. I no us en cobraré res.

—Déu (Alabat sia!) us ho sabrà recompensar.

—Pareu atenció, doncs: agafeu tres unces de buf de vent, tres de raigs de sol, tres de clar de lluna i tres de llum de llàntia, ho barregeu tot i ho deixeu, tres mesos, a sol i serena; després ho poseu en un morter sense cul, ho trinxeu, ho poseu en una safata trencada i ho deixeu reposar tres mesos més. Finalment, cada dia, abans d’anar-vos-en a dormir, us en poseu tres dírhams. I ja veureu com, si Déu vol, al cap de tres mesos el mal us haurà desaparegut.

El beduí li donà l’esquena, es repenjà al llom de l’ase i deixà anar un sorollós reguitzell de pets.

—Agafeu aquests pets —li va dir— per paga d’haver-me fet la recepta; si em cura, us regalaré una esclava que us servirà tota la vida, mentre Déu us deixi viure, que no serà gaire. I quan us moriu, Déu us enviarà a tots dos de cap a l’infern; l’esclava sofrirà tals patiments que us embrutarà la cara amb la seva merda, us donarà bufetades, us retreurà sempre la vostra culpa i us escridassarà eternament dient-vos: «Cretí! Cap de ruc!».

I Harun Arraixid, que es cargolava de riure, recompensà el beduí amb tres mil dírhams.

El califa Umar i el beduí

Explica l’honorable Hussein ben Raian que, un dia, el califa Umar ben Alkhattab, mentre impartia justícia entre els seus súbdits, envoltat dels alts dignataris i saberuts del regne, se li plantaren al davant dos joves que en duien un altre fortament engrapat. El califa se’ls mirà tots tres i, amb un gest, ordenà que deixessin estar el que duien aferrat i que se li atansessin.

—Què ha passat? —preguntà als dos joves.

—Majestat, nosaltres som germans de sang —explicà un—. El nostre pare era un xeic, ja gran, que tenia traça en els negocis i era una bona persona, conegut i respectat per tothom. Des que érem petits ens educà i crià de la millor manera i ens ensenyà a respectar la llei.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…