Nit 462

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Harun Arraixid assignà a Abulhussun una renda de mils dinars mensuals i, des d’aquell dia, Abulhussun i Tauaddud visqueren a palau, feliços i regalats, fins que els arribà l’hora de la mort.

Fixeu-vos, majestat —conclogué Xahrazad—, en la infinitud de la sapiència de Tauaddud i en l’homenia, la fidelitat a la paraula i l’extrema generositat del califa Harun Arraixid, que tornà l’esclava al seu amo després d’haver-la comprat. Que Déu hagi perdonat els abbàssides! Després d’ells no s’ha vist mai més al món tanta liberalitat.

Anècdotes sobre la futilesa dels béns mundans

L’àngel de la mort, el rei vanitós i el pobre devot

Una vegada hi havia un rei, poderós i opulent, que per ostentar la seva privilegiada condició davant del poble, decidí d’encapçalar una desfilada d’autoritats pels carrers de la capital.

—Serà la cavalcada més colossal i fastuosa que mai els ulls humans hagin tingut ocasió de contemplar —manifestà.

Per tal motiu, va fer presentar el majordom del guarda-roba reial amb una tria de la millor indumentària i ordenà al cavallerís que preparés els corsers més selectes de la quadra. I després d’escollir la vestimenta més esplendorosa i el cavall més vistós, convocà el gruix de cortesans, els emirs, els dignataris i els grans del reialme a la magna comitiva.

Capalt i arrogant, amb la seva corona de jacints i pedres precioses, muntà a cavall i inicià la marxa, com un cèsar triomfant enmig de les exclamacions d’admiració dels súbdits. El dimoni Iblís li havia insuflat l’esperit de l’altivesa i de la vanaglòria. «Sóc el més gran! Qui es pot comparar amb mi? Qui?», es repetia el pretensiós sobirà.

En plena cavalcada, un home d’aspecte humil i esparracat tingué la gosadia d’apropar-se a la muntura de sa superba majestat i el va saludar. El rei, naturalment, no li va tornar la salutació i ni tan sols li va dirigir una mirada. Ràpidament, amb un gest de temeritat, l’humil súbdit va subjectar una de les regnes.

—Fuig, fastigós! —l’escridassà el monarca—. No saps el que et pot passar, ignorant?

—Majestat, permeteu-me: us he de fer saber una cosa d’extrema importància, és urgent, us ho suplico…

Per molt orgullós que fos el sobirà, no per això estava mancat de curiositat humana i, rectificant el primer impuls de clavar un cop d’esperó a l’impertinent, aturà la marxa i va descavalcar.

—De pressa, doncs, digues el que m’hagis de dir —va fer mirant-se’l per damunt de l’espatlla, amb total menyspreu.

—És secret, majestat. Cal que us ho digui a l’orella.

Amb cara de fàstic, el rei inclinà un xic el cap i l’home li va dir:

—Jo sóc l’àngel de la mort. He vingut per endur-me la vostra ànima.

Davant d’aquell anunci, el rostre de sa majestat es trasmudà completament: la lividesa dels agonitzants li velà les faccions i un creixent tremolor de cames va fer trontollar la seva rigidesa. El prepotent havia descendit al nivell dels mortals.

—T’ho prego, t’ho suplico, deixa’m tornar a palau! —implorà, acovardit, a l’enviat del cel—. Només per acomiadar-me de la família i dels éssers estimats!

—Em temo que ja no us queda temps, el vostre temps s’ha esgotat.

L’àngel allargà el braç cap al pit del rei, li posà la mà al cor i li arrabassà l’esperit. I així fou com l’ufanós monarca que instants abans gallejava de poder i s’estufava de glòria, caigué mort en un tancar i obrir d’ulls.

A la mateixa ciutat hi residia un home pobre, d’escassos recursos materials, però extremadament pietós, a qui també va retre visita l’àngel de la mort. Quan l’àngel entrà en la seva modesta cabana, el pobre el va rebre amb efusives salutacions, tal com solia complimentar els forasters.

—He vingut a dir-vos una cosa molt important, bon home —l’informà l’àngel—, i és confidencial.

—No tingueu por de parlar, a casa meva les confidències són sagrades.

—Jo sóc l’àngel de la mort.

—Gràcies a Déu! Benvingut! —exclamà el pobre amb sinceres mostres d’entusiasme—. Ja fa temps que us esperava i desitjava la vostra visita. Per fi Déu m’ha escoltat!

—Si heu de fer alguna cosa important, viador, abans de lliurar l’ànima, ara és l’hora. Us queda un xic de temps.

—No tinc res més important a fer que córrer vers la llar del Senyor.

—I com preferiu lliurar-me l’ànima? Déu m’ha encarregat que us deixi triar.

—Prostrat adorant Déu Totpoderós. Deixeu-me fer les ablucions i, mentre resi, emporteu-vos la meva ànima.

—Així sigui.

I així fou. L’àngel esperà a la primera prosternació i, en el pic del fervor religiós, volà amb l’ànima del benaurat cap a la misericòrdia de Déu Excels (Alabat sia!).

El profit de la riquesa

Expliquen que un rei extremament ambiciós havia acaparat la més ingent quantitat de riqueses de què un home pot disposar sota la capa del cel, i totes per al profit personal.

La primera gran inversió de la seva acabalada hisenda fou la construcció d’un monumental palau fortificat, amb dos immensos portals d’accés a l’interior de l’imponent muralla ben resguardats pels sentinelles de les torres i els porters que controlaven les entrades i sortides de la gent.

Per celebrar la inauguració oficial de l’edifici i, de passada, fer ostentació de règia liberalitat, el monarca convocà familiars, amics i cortesans a un banquet de gala i encarí al cap del servei de cuina que s’hi mirés en la presentació dels més suculents plats.

«Ja és hora que gaudeixi de la fortuna que he reunit», es digué el rei, tot arrepapant-se al tron encoixinat, «sí, senyor; m’espera una llarga vida de plaer i de satisfaccions».

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…