Nit 43
M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Kutalkulub es va atansar al xeic i li digué:
—Emporteu-vos-les a casa i digueu a la vostra esposa que les faci banyar i que els doni roba neta. Jo vindré d’aquí a una estona, d’acord? Ah!, i agafeu aquests diners.
L’esposa del xeic complí al peu de la lletra els desitjos de Kutalkulub, i quan aquesta hi arribà les va trobar netes i polides i li causaren una grata impressió.
—Si us plau, seguem. M’heu d’explicar tantes coses!
I així, Kutalkulub, Fitna, la seva mare juntament amb l’esposa del xeic, començaren una llarga conversa que no s’aturà fins passada una hora llarga, quan Kutalkulub va recordà que a la casa hi havia un altre hoste.
—Com està el malalt? —preguntà, adreçant-se a l’esposa del xeic.
—Continua igual —respongué ella—, veniu, anem-li a fer una visita.
Les quatre dones s’aixecaren i entraren a la cambra. Fitna només veure’l exclamà molt sorpresa:
—Senyora Kutalkulub. Aquest noi és el mateix…
No va tenir temps d’acabar la frase, perquè Gànim, només de sentir el nom de Kutalkulub, va esbatanar els ulls i, tornant de mort a vida, es va incorporar d’un salt:
—Kutalkulub! On és?
Es va fer un silenci i les mirades, sorpreses, de les quatre dones es dirigiren cap al malalt.
—Kutalkulub! On és? —va repetir Gànim.
Kutalkulub, trasbalsada, s’atansà al llit i, acaronant-li el front, digué:
—Gànim…, tu ets Gànim?
—I és clar que sóc Gànim —respongué.
No va tenir esma de dir res més i es deixà caure al llit. A Kutalkulub, de l’emoció se li nuà la veu a la gola i amb gestos va demanar a la mare i a la germana, visiblement emocionades també, que s’atansessin.
—Gànim —va fer Kutalkulub amb un fil de veu—, mira qui hi ha aquí: la teva mare i la teva germana.
Ell va obrir els ulls, va fer un somriure i la seva mà buscà la de la mare prement-la amb les poques forces que li restaven.
—Gànim escolta —va continuar Kutalkulub—, aquell que et va voler perjudicar, el califa, t’ha perdonat i m’ha lliurat a tu.
Els ulls il·luminats de tots dos es van mirar com la primera vegada. «La vida comença de bell nou», pensà Kutalkulub. I s’aixecà d’una revolada.
—No us mogueu fins que torni —els digué.
Se’n va anar corrents cap a palau a buscar diners per comprar vestits i mocadors de la millor qualitat i tot el que poguessin necessitar.
Feta la compra, Kutalkulub tornà a casa del xeic. L’ambient a l’interior havia canviat completament, tot eren rialles i felicitat. Ràpidament, va fer preparar tota mena de menges: xai rostit, pollastre amb dàtils i ceba, pollastres farcits, sopes variades i, per beure, sucs i aigua amb sucre refinat i essència de galanga. Els tres dies següents, Gànim, Fitna i la seva mare varen menjar com mai ho havien fet des que s’havien separat. I, així, de mica en mica, varen recuperar la color, la força i, el que era més important, tranquil·litzaren el seu esperit. Al capvespre del tercer dia, Kutalkulub els digué:
—Banyeu-vos i poseu-vos aquests vestits. Mentrestant, jo vaig a parlar amb el califa.
En aquells moments el califa estava reunit amb el consell. I, Kutalkulub, portada pel desig de viure amb Gànim, entrà sense anunciar-se.
—Majestat, perdoneu —va dir llançant-se als peus del califa—. Heu de saber que he trobat el meu estimat Gànim i us vinc a demanar que compliu la vostra promesa de lliurar-m’hi.
El califa féu atansar Jàfar:
—Jàfar, que Kutalkulub et guiï a la casa on és Gànim i me’l portes. El vull conèixer.
Quan entraren a la casa tothom s’apressà a saludar Jàfar.
—El califa requereix la teva presència —explicà Kutalkulub a Gànim—. Jàfar t’hi acompanyarà. Cal que mostris bona educació, eloqüència i fermesa —li recomanà mentre l’ajudava a posar-se la túnica.
Una vegada estigueren arreglats varen emprendre el camí cap a palau. Gànim i Jàfar caminaven davant i Kutalkulub, Fitna i la seva mare darrere. La sala del tron era plena de gom a gom. Gànim, que no esperava trobar-hi tanta gent, va quedar sobtat. «Pit i fora!», es digué encoratjant-se. I, amb pas segur i posat altiu, avançà vers el califa. Féu una profunda reverència i, empassant-se la saliva, s’aclarí la gola i recità:
A vós seré fidel, oh, rei magnífic,
car feu mercès i favors a la gent;
sou generós, benèfica rosada,
com la crescuda i l’escalfor del sol.
Només a vós se us té per eminent
pel vostre rang i el seti que ocupeu;
a vostra portalada els reis s’acosten
fent de la pau la vostra millor joia.
I tan bon punt us miren dretament
el cap acoten i a terra s’inclinen;
els feu alçar sentint-vos satisfet
de preuar el seu valor amb un alt càrrec.
El vostre exèrcit petja tot indret,
i a les altes esferes planteu tenda;
allà els estels us reten cortesia
honrant l’encert de la vostra conquesta.
Heu trepitjat els cims més elevats
perquè sou home fort, ferm i valent;
rics i pobres arreu troben justícia
car vós els la doneu com un regal.
La bellesa dels versos i la fluïdesa del llenguatge impressionaren el califa.
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…