Nit 171
M’han explicat, majestat —continuà Xahrazad— que Xahraman no arribà a traduir en paraules el desengany i, fent un esforç per sobreposar-se, sol·licità amb un fil de veu a Kàmar que es retirés. Davant d’aquella sortida de to, al rei no li van quedar ganes de tornar a fer cap al·lusió a l’assumpte en molt de temps.
Un any després de la desafortunada conversa, Kàmar s’havia convertit en el súmmum de la bellesa i de la finor. Dia a dia, la gallardia i la formosor del príncep augmentaven, alhora que la seva elegància i l’agudesa del seu enginy, i no tan sols al seu pare li queia la bava cada vegada que el veia i l’escoltava. Captivava tothom amb els seus encants i la seva eloqüència, i la gent esgotava noms, adjectius i metàfores per intentar de descriure aquell prodigi de la naturalesa: rostre de sol ixent, galtes de rosella, cos de branca de salze, cintura de bambú…, en fi, tal com el galant que així exalçà el poeta:
«Alabat sia Déu!», van exclamar
quan va sorgir del seu amagatall.
Rei dels galants l’Excels el va crear
i féu de tot fadrí el seu vassall.
Mel a la boca és la seva saliva,
les seves dents són perles engalzades;
quan obre els llavis la llengua festiva
deixa anar gotes del tot admirades.
Perfecte i únic en delicadesa,
provoca amb el seu cos un desgavell.
Damunt del front li ha estampat la bellesa:
«Jo dono fe que no n’hi ha de més bell!».
L’harmonia presidia les relacions entre pare i fill i, en el moment que li semblà més oportú, sa majestat reclamà la presència del príncep Kàmar a la sala del tron. Per evitar qualsevol reacció irreflexiva o malentès, el rei introduí amb mà esquerra el motiu de l’extraordinària convocatòria:
—Kàmar, fill, que tindries a bé escoltar els consells del teu ancià pare?
—Els vostres consells són sempre ben rebuts per mi —contestà el noi fent una respectuosa reverència—. Déu ens mana honrar i obeir el pare al llarg de la vida.
—Doncs bé, es tracta d’una cosa extremament important per al teu avenir. Res no em faria més feliç que tu et fessis càrrec del ceptre reial en vida meva. Però a tal efecte, fóra del tot convenient que acceptessis la companyia d’una esposa, adequada al teu rang, és clar, una dama noble i capaç de proporcionar-nos un descendent. Això ens asseguraria la continuïtat de la dinastia i, de passada, l’existència d’un nét ompliria de goig els anys que em resten en aquest món.
Kàmar acotà el cap i, durant uns instants, es produí un tens silenci. Xahraman guaitava fixament el seu fill, expectant, sense ni tan sols parpellejar.
—Pare meu… —articulà finalment el noi amb un to serè—, ja sé que en tot i per tot us haig d’obeir, i seguir els vostres benintencionats consells; però, si us plau, no em carregueu amb el pes d’un matrimoni si de veritat m’estimeu. N’estic tip de sentir i de llegir coses sobre la malignitat i la perversió de les dones; la seva companyia només porta calamitats i desgràcies. Tant de mal em voleu? Fixeu-vos com les ha qualificat un d’entre els molts poetes, per tal de prevenir-nos:
No et servirà de res ni amb plom armat
haver-te construït mil fortaleses;
contra les dones i llurs males arts,
enganys i manyes, i perversitats,
no es pot tenir cap mena de feblesa.
Nèctar de rosa et donen, seductores;
gràcils tirabuixons, ungles pintades,
i unes parpelles ben alcofollades.
I amb el nèctar ofert, ah, traïdores!,
ja t’ennuegues si el beus a glopades!
O bé escolteu què va compondre un altre:
Dieu que són les dones honorables?
Són la carronya que es llença als voltors,
carnassa són, abjecta i menyspreable,
menjussa de vulgars rapinyadors!
De nit et donen conversa agradable,
fan ben dolç i plaent el teu repòs,
et mormolen secrets inconfessables
i l’endemà algun altre en tindrà el cos!
En conclusió:
Les dones són un hostal:
avui t’hi allotges tu
i demà el teu rival.
L’educada però contundent negativa del jove ofegà les esperances del rei. Això no obstant, l’amor de pare va poder més que l’enuig que li coïa a les entranyes i reprimí qualsevol reny. Sense dir res més, Xahraman donà per acabat el diàleg i, amb gest abatut, abandonà la sala.
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…