Nit 837

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Harun Arraixid, Jàfar i un grup de patges i esclaus sortiren de cacera als afores de Bagdad i, mentre els servents s’avançaven, el califa i el visir parlaven animadament tot fent anar les seves muntures a mig trot. El dia era xafogós i, entre la calor i la conversa, el califa es notà la gola seca.

—Tinc una set! —va dir a Jàfar mentre mirava tot a l’entorn per si topava amb alguna font d’aigua clara.

I tot d’una es quedà amb la vista fixa a un punt de l’horitzó.

—Mira allà, Jàfar! —indicà tot assenyalant el lloc amb el dit—. No hi veus alguna cosa que es mou?

—Sí… sembla una persona —confirmà Jàfar—. Potser un camperol o un hortolà, i si hi ha conreus vol dir que no hi deu faltar l’aigua. Espereu un moment que us la vaig a buscar.

—No, deixa, ja hi vaig jo. La meva euga és força més veloç que el teu rossí.

I esperonant el quadrúpede sortí al galop i, en un obrir i tancar d’ulls, es plantà davant de la persona que li havia cridat l’atenció que, ves per on, era el pescador Khalifa després de perdre diners i roba i arrossegant els peus com una ànima en pena mentre anava remugant malediccions.

—Bona tarda! —el saludà Harun Arraixid fitant-lo amb sorpresa.

—Tarda! Tarda només… —respongué secament Khalifa.

—Que saps si hi ha aigua per aquí?

—Home de Déu! Aigua? Guaita, darrera d’aquest turó hi ha el riu Tigris! Fixa’t si n’hi ha, d’aigua…

El califa s’apressà a anar a beure, abeurà l’euga i tornà ràpidament al costat de l’estrany personatge.

—Si em permets, bon home… com és que vas amb aquesta indumentària? —li preguntà al pescador, mort de curiositat—. A què et dediques?

—Que no tens ulls a la cara? No veus aquests estris?

—Ets pescador?

—I és clar! Què vols que sigui, llenyataire?

—Oh, però… i el turbant, i la camisa… i els saragüells? Com és que vas així?

Khalifa, trastornat pel seu malastre, s’afigurà que aquell home era el mateix que li havia pres la roba i que, al damunt, pretenia fer-se el graciós i passar una bona estona a costa seva. I fet una fúria, deixà el canastrell a terra, subjectà les regnes de l’euga i brandant el bastó cridà en to amenaçador:

—Et penses que estic per bromes, jo? De pressa, pixavagant, torna’m la roba o et masegaré les costelles a cops de bastó!

—Què… què dius? —s’espantà Arraixid—. Et juro que no en sé res, de la teva roba!

El califa Harun Arraixid tenia les galtes molsudes i la boca de pinyó, i aquell fet va dur al trastocat Khalifa a conjecturar el seu ofici.

—Ei, tu, flautista —li etzibà sense mirar prim—, no em fa res que toquis la flauta, el flautí o que siguis bufacanyes, però torna’m la meva roba o… t’estovaré de valent!

I per la manera com brandava el bastó amenaçant el califa, es veia ben clar que no feia comèdia. «Déu meu! Sóc incapaç de suportar un sol cop de bastó», pensà Arraixid d’allò més atribolat, i per sortir-se del pas, es va treure la capa i la va donar al pescador tot dient:

—Té, et regalo la capa per compensar la pèrdua de la teva roba.

—Vaja! O sigui que ets tu el pispa, oi? Els meus vestits valen deu vegades més que aquest parrac de capa!

—Accepta-la mentre… mentre no disposis dels teus vestits —va dir el califa tremolant de por.

Finalment, Khalifa va deixar anar el bastó i, sense parar de maleir entre dents, es desenrotllà la xarxa i es va posar la capa. I com que va veure que li anava massa llarga, va treure la navalla del canastrell i la va tallar, dos pams per damunt de la vora, de manera que només li arribava sota genoll. La fila que feia era un bon tros extravagant!

—I digue’m, tòtil, què guanyes per tocar la flauta? —es despenjà Khalifa un cop embolicat amb la capa.

—Deu dinars al mes —s’empescà el califa, que ja havia decidit que el millor era seguir-li la veta, a aquell boig.

—Deu dinars al mes? Jo els guanyo en un dia! Escolta, pelacanyes: vols que t’ensenyi a pescar? Encara farem negocis tu i jo, ens repartirem els guanys de la pesca i, si algú hi té res a dir, li clavaré bastonada!

—Em sembla molt bona idea…

—Baixa de la mula, doncs, i vine amb mi al riu. T’ensenyaré a pescar.

Arraixid desmuntà, s’arromangà la roba i per capricis del destí vet aquí que el qui havia sortit de caçador acabà de pescador.

—Agafa la xarxa. No, així no, dropo! Així… —l’instruïa Khalifa sense gaire paciència—, i ara, tira-la… així!

El califa, fent el cor fort, se’n sortia com podia, però a l’hora de tibar la xarxa, no va tenir prou forces per hissar-la i Khalifa se li acostà per ajudar-lo. I amb tot, ni unint les seves forces no la podien treure de l’aigua.

—Coi de flautista! —s’empipà Khalifa—, no em portes més que mala sort! M’has donat la capa a canvi de la meva roba, i ara em quedaré la mula a canvi de la xarxa!

—Tornem-ho a intentar —digué el califa armant-se de valor—, tots dos alhora i amb totes les forces, vejam si així ho aconseguim…

I bregant una estona, a còpia d’estirar i estirar, al cap i a la fi van treure la xarxa tota plena de peixos!

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…