Nit 425
M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Hassan, en el llit de mort, cridà el seu fill.
—Fill, el cor em diu que la meva darrera hora no trigarà a arribar —li va dir amb veu suau—. Per això vull que escoltis atentament el que et diré i que ho tinguis sempre present.
—Oh, pare estimat! —exclamà Alí, amb els ulls plens de llàgrimes—. Si us plau, no em deixeu!
—No ploris, Alí, no ploris i para atenció. Et deixo en herència tantes propietats, botigues i béns que encara que et gastis cinc-cents dinars diaris no et faltarà mai res. Tingues present, però, que en aquesta vida només hi som de pas i que per gaudir de la vida eterna has de seguir sempre el recte camí de Déu i has de fer allò que el Profeta (La pau i la benedicció siguin amb ell!) disposà en la sunna: «Ser generós i benvolent, buscar sempre la companyia de persones bones i sàvies, fer caritat als pobres i als desemparats i defugir les males companyies, la gasiveria i els vicis». Procura tenir cura dels teus servents, dels teus fills i, principalment, de la teva esposa; ella és filla de bona família i, Déu volent, en el fill que porta a l’entranya tindràs una bona descendència.
Alí, profundament adolorit, prengué la mà esllanguida del seu pare entre les seves i se li acostà.
—Estigueu tranquil —va dir—, no sabria obrar de cap altra manera. I el besà dolçament al front. En els llavis del moribund s’hi dibuixà un somrís de complaença i, amb ranera fatigosa i creixent, va recitar uns versets de l’Alcorà i va fer la professió de fe.
—Pare, no ens abandoneu!
El prec, però, quedà sense resposta. Hassan el Joier acabava de traspassar a la glòria de Déu (Alabat sia!). El dolor i la tristor envaïren els cors de familiars i amics, i els plors es deixaren sentir per tota la casa.
Les exèquies foren solemnes i impressionants. Un gran seguici fúnebre acompanyà el finat, que anava damunt d’un baiard, a l’oratori i després al cementiri. Després que li hagueren llegit versets de l’Alcorà i l’hagueren enterrat, tots els assistents donaren el condol a la família i se’n tornaren a les seves respectives cases. Durant els dies de dol —més de quaranta—, Alí s’havia tancat a casa d’on només sortia els divendres per anar a l’oratori i a visitar la tomba del seu pare; allà s’estava una bona estona resant i llegint alguns fragments del Llibre Sagrat i després refeia el camí de retorn.
Preocupats per l’actitud que Alí havia adoptat, els companys, que també eren tots fills de comerciants, li van fer una visita. Si bé els camins de Déu són inescrutables, els del Dimoni no ho són menys. I aquest, que mai no descansa, s’havia esmunyit per entre les bones intencions dels companys. Alí, capficat i amb aspecte abatut, els va rebre a la sala. Durant tota la visita prou que ells intentaren d’animar-lo i d’alegrar-lo explicant anècdotes del mercat i facècies, però fou endebades. A l’hora de marxar un d’ells ho va voler tornar a intentar.
—Alí —va dir en to sever—, no et sembla que en fas un gra massa? Pel mercat no se’t veu el pèl, has deixat de la mà de Déu els negocis i a nosaltres…, a nosaltres ens tens oblidats i abandonats. Au vinga, amunt els ànims i demà arriba’t al mercat. Que no ho veus, que no pots continuar així? Que no te n’adones que acabaràs malament? Va, no en parlem més i demà cap a mercat.
Alí, però, no acabava de decidir-se.
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…