Nit 854
M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que, aprofitant la momentània absència del marit, Zain va agafar tinta i càlam i va escriure en una de les portes del jardí:
De part d’aquesta amant a l’estimat
porta records, oh, colom missatger!
Digues-li que d’enyor jo patiré,
mes el foc de l’amor sempre viurà
pels temps feliços que junts vam passar,
fins que un matí grallà el corb, el groller,
i el nostre niu d’amor es va desfer.
Ah, tant de bo que mai no hagués grallat!
I en una altra va escriure:
Oh, tu que truques a la porta,
recorda que jo et sóc fidel,
que ploro per l’amor, recorda
que no trobo consol en res.
Cobreix-te amb pols sense recança,
de nord a sud recorre el món
i mantén viva l’esperança
de refer la nostra unió.
I en una altra:
Masrur, quan vinguis a casa llegeix
els meus missatges escrits a les portes.
No m’oblidis si tractes com mereix
l’amor gaudit i el plaer que comporta.
Masrur, no oblidis els dies passats,
quan jo al teu davant em descobria.
Busca’m, amor, vés per mars i deserts:
les blanques nits en dolça companyia
de nosaltres, cruels, s’han allunyat
i la fosca tenebra ens ha cobert.
Déu beneeixi els dies de gaubança
quan als jardins d’amor collíem flors.
Per què s’han fet malbé les esperances?
Tornaran a reviure aquells tanys morts?
El temps voldrà que ens tornem a reunir?
I Déu farà que ens puguem retrobar?
Pensa que el nostre destí és en mans
d’Aquell que als nostres fronts mortals l’ha inscrit.
I tota emplorallada, entrà a casa a deixar la tinta i el càlam.
Quan el seu marit va arribar amb els camells, van instal·lar el palanquí damunt del més ufanós i Zain va acomodar-s’hi mentre recitava entre sanglots:
Que la pau sigui amb tu, estimada llar,
que del plaer s’han escolat els dies!
Ocell captiu, no deixis de plorar
per qui ha perdut tantes nits d’alegria.
I tu, Masrur, plora pel que has perdut!
Sens tu els meus ulls ja no veuen la llum:
si veia els teus a l’hora de partir,
segur que no ho podria resistir.
No oblidis mai el nostre jurament,
ni les promeses fetes amb anhel
al jardí que ens va unir per sempre més
mentre la nit ens cobria amb el vel.
I aclaparada pel sentiment, recità també:
Que la pau sigui sempre amb tu, oh casa,
que en els bons temps ens vares allotjar!
Tant de bo hagués mort dins de la llar
que nits d’amor i gaubança guardava.
El dolor em trenca el cor en allunyar-me,
per què se’ns han truncat els bells instants?
Qui sap si tornaré mai a les cambres
que tan acollidores han estat?
—Deixa’t de plors i recitacions! —li recriminà el seu marit, secament—, i no t’afligeixis tant que aviat tornarem, dona!
Emprengueren la marxa sense més dilacions i, quan sortiren de la ciutat, Zain mirà enrere i, en veure com els edificis s’anaven desdibuixant a l’horitzó, va comprendre que la separació de l’estimat ja era un fet i sentí una pena enorme dins del cor.
Mentrestant, Masrur plorava i es lamentava a casa seva pel caire que havien pres els esdeveniments i, tot d’una, va tenir el pressentiment que l’estimada ja havia partit. Corrents, se’n va anar a casa seva, la va trobar tancada i barrada i, completament abatut, va llegir els versos que Zain havia escrit a les portes.
I en un rampell, endut per la passió, la ràbia i el sentiment d’impotència, va arrencar a córrer com un posseït darrere les petjades de la caravana. Corrent i corrent sense parar, arribà als afores de la ciutat i la va veure: la caravana, amb el jueu al capdavant i, a la cua, lleugerament endarrerit, el camell que transportava Zain cap a un inconegut destí. Accelerant les gambades, va arribar a tocar l’animal i, d’un salt, es va penjar a un dels pals del palanquí tot recitant:
Per quin pecat, per quina falta
em clava el destí cruel llança?
He vist, amor, la nostra casa
trista, sola i desemparada.
He llegit els teus mots escrits
i he fet sentir gemecs i crits.
«On ha anat la meva estimada?»,
he preguntat a les murades.
I elles amb desconhort m’han dit:
«Només sabem que no és aquí,
mes l’escrit gravat al portal
com prova d’amor fidel val!».
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…