Nit 206
M’han explicat, majestat —enllaçà Xahrazad—, que Budur es va mostrar molt comprensiva respecte al lògic desig de Kàmar de retrobar-se amb el seu pare, tant que quan ell decidí de sol·licitar a Gaiur el permís per viatjar a Khalidan, ella mateixa intercedí a favor seu.
—Pare, si us plau… —continuà la princesa després d’obtenir resposta afirmativa a la sol·licitud del permís—, deixeu-me acompanyar el meu marit en el viatge. No puc suportar la idea de viure separada d’ell.
—Bé, ho comprenc. A més, la muller ha d’estar al costat del marit, naturalment. Pots anar-hi, però pensa que és un llarg trajecte, que anant bé no ens tornarem a veure abans d’un any. Només et demano que no deixis passar més de dotze mesos sense tornar. I, si finalment decidiu de quedar-vos a viure a Khalidan, no deixis de visitar-me.
—Oi tant! Moltíssimes gràcies, pare!
El mateix Gaiur s’encarregà dels preparatius del gran viatge: equipatge, cavalls, camells, mules i un bonic palanquí per a la princesa. El monarca vetllà personalment perquè no faltés de res a la caravana i per fer la ruta el més agradable possible a la seva filla i al seu gendre. A Kàmar, d’altra banda, li regalà un magnífic caftà daurat i incrustat de pedres precioses junt amb un cofre ple de diners, i li encarí ferventment la custòdia de la seva joia més valuosa: la princesa Budur.
El dia de la partida, el rei acompanyà els viatgers amb una comitiva fins als límits de la contrada i allà tingué lloc el comiat. Amb llàgrimes als ulls, Gaiur abraçà tendrament la seva filla mentre pronunciava les frases d’acomiadament i, entre elles, li recità:
Espera un poc i no marxis encara,
el preu d’aquell que estima és l’abraçada.
Recorda que el futur és traïdor:
la ruptura segueix a la unió.
També amb paleses mostres d’afecte s’acomiadà de Kàmar i així, després que el rei i la comitiva emprenguessin camí de tornada, la caravana es posà en marxa. El temps era agradable, la ruta no els presentà complicacions i, fent via, gairebé sense adonar-se’n, aviat els va passar un mes des del dia de la sortida de les terres de Gaiur.
Arribats a aquest punt de l’itinerari, acamparen en un prat de dens herbatge per gaudir del necessari descans entre etapes. A l’hora de la migdiada, Budur es retirà a la tenda i poc després la seguí Kàmar. Quan ell entrà, ja la trobà adormida al palanquí i es quedà una estona encantat, contemplant-la, era tan bonica! Al cap lluïa una diadema d’or incrustada de gemmes i vestia una camisa de seda, de color de pell de préssec, quasi transparent, que remarcava els seus atractius. Kàmar la trobava irresistible, i només va faltar un lleu buf d’aire que penetrà a la tenda i que li aixecà la camisa fins a sota els pits per fer bullir la sang al jove. Abrusat pel desig, en veure el nivi ventre de sensuals plecs i l’apetitós entrecuix, recordà aquest poema:
Si recremat per la calor,
mort de set en temps de secada,
em preguntessin amb raó:
«Què vols ara? Veure l’amada
o beure un glop d’aigua ben clara?»,
respondria amb decisió:
«Veure-la! I si pot ser, ara!».
Kàmar s’apropà a Budur i, amb delicadesa, començà a descordar-li la camisa, cobejant aquell cos imponent. Fou aleshores que els seus dits toparen, en un extrem del cordó, amb una pedreta vermella, de coloració semblant a la sang de dragó. Era una gemma molt curiosa, amb dues línies inscrites, en estranys caràcters, que Kàmar no va saber interpretar. «Aquesta pedra deu ser important per a ella, si no no se l’hauria lligada al cordó de la camisa de dormir», deduí el jove. Aquella troballa el va distreure momentàniament i, amb cura de no despertar Budur, la va desfer del lligam i, intrigat, sortí a fora de la tenda per examinar-la millor a la llum del sol.
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…