Nit 689

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Jamil continuà:

—Era la meva màxima aspiració en aquesta vida. El destí, però, va fer que les pastures escassegessin i la seva família es va veure obligada a abandonar aquestes terres. Jo la trobava a faltar enormement i, al cap d’un temps de profund enyor, vaig decidir de partir a buscar-la. Una nit em va agafar l’incontenible desig de veure-la i vaig ensellar la muntura, em vaig vestir amb roba de viatge, em vaig cenyir l’espasa, vaig agafar la llança i vaig sortir a la recerca de l’estimada.

Per bé que era una nit fosca i tenebrosa, això no m’impedí de travessar valls i de pujar muntanyes amb tota celeritat. Les úniques veus que se sentien eren rugits de lleons, udols de llops i tota mena d’esgarips de feres salvatges. La paüra em tenia completament dominat i l’única cosa que, si més no, em consolava era pronunciar contínuament el nom de Déu. Sense que jo me n’adonés, però, la camella agafà un camí equivocat i ens extraviàrem. I jo em devia quedar adormit sobre la bèstia perquè l’únic record que tinc és el d’haver-me despertat a causa d’una lleugera fregadissa a la cara que em causà un bon espant.

Un cop eixorivit, em vaig adonar feliçment que la fregadissa no era altra cosa que les carícies de les fulles d’uns arbres. Havia fet cap a una vall ben assaonada pels nombrosos rierols que hi corrien i el silenci del qual trencaven els escadussers cants de l’ocellam. Per tal que em fos més fàcil de sortir de la frondosa vegetació, vaig descavalcar i vaig conduir la camella pel ronsal fins que vaig arribar a una gran extensió desèrtica. Aleshores vaig poder tornar a muntar tranquil, el problema, emperò, era que no sabia cap on dirigir-me. A la llunyania em va semblar veure una foguera i, sense pensar-m’ho dues vegades, m’hi vaig dirigir.

Al costat de la foguera hi havia una tenda amb una llança clavada a la porta, una atzembla estacada i cavalls i camells que pasturaven pels voltants. En observar que no es veia cap més tenda al voltant, vaig pensar que aquella devia ser la d’algú important. M’hi vaig acostar fins a la porta mateix i vaig saludar.

—Déu vos guard, gent de la tenda.

—Sigueu benvingut —em respongué el jove venust i d’aspecte agosarat, d’uns dinou anys, que va sortir—. Que potser us heu perdut, bon home?

—Sí. I us agrairia que em mostréssiu el camí —em vaig apressar a dir.

—Mireu, aquestes contrades són plenes de feres i, a més, avui fa una nit molt fosca, freda i tenebrosa. Per tal d’evitar qualsevol ensurt crec que el millor fóra que us quedéssiu aquí tranquil·lament i demà ja us ensenyaré el camí.

Jo vaig desmuntar de la camella, la vaig estacar i em vaig disposar a despullar-me les feixugues robes de viatge; després, amb més comoditat, vaig seure. Mentrestant, ell havia anat a buscar un corder, l’havia escorxat i el tenia al foc a mig rostir. A mesura que s’anava coent, ell me n’oferia trossos condimentats amb espècies i sal bona. Però, tot i la gana, vaig poder observar que el noi estava profundament entristit i que amb prou feines podia retenir el plor. De sobte, sospirà fortament i recità, fet una mar de llàgrimes:

Llavors, majestat —va contar Jamil—, vaig tenir la certesa que el jove estava enamorat, car només aquell que ha tastat l’amor n’identifica els senyals. I em vaig dir: «Li pregunto alguna cosa?». Però m’ho vaig repensar i no ho vaig fer, al cap i a la fi era a casa seva i em sabia greu de posar-lo en una situació violenta. I vaig continuar menjant sense parar-hi esment. Havent acabat, ell entrà a la tenda i va portar un preciós rentamans, una tovallola de seda recamada d’or vermell i un flascó d’aigua de roses almescada. La meva sorpresa fou d’allò més gran, en veure que al mig del desert se m’oferia aquella refinada hospitalitat.

Després de rentar-nos les mans, em convidà a passar a la tenda i em digué:

—Reposeu del cansament acumulat.

Un tapís de domàs feia de partió entre la seva màrfega i la meva, que era de domàs de color verd. I jo em vaig despullar i em vaig allargassar per dormir, que prou ho necessitava.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…