Nit 180

M’han explicat, majestat —va continuar dient Xahrazad—, que Dahnaix, espantat, intentà apaivagar la còlera de Maimuna a còpia d’estimular-li la curiositat i la vanitat.

—Bé, perdona, no era la meva intenció ofendre’t —s’arronsà—, només m’agradaria tenir l’oportunitat d’aguaitar el teu bell estimat, però si vols acompanyar-me a veure Budur primer… seràs tu qui certificarà la superioritat de Kàmar.

—Potser sí que vindré —afluixà Maimuna força més calmada—. Potser sí que fóra interessant fer una juguesca que tinc guanyada per endavant. Vinga, apostem a veure quin dels nostres estimats resulta més formós! Però, t’adverteixo, gamarús, que d’entrada tens les de perdre.

—M’és igual, accepto. Quan et sembli, podem volar cap a les terres de Llevant.

—Espera’t, el meu estimat és més a prop, aquí sota mateix. Visitem-lo primer a ell.

—D’acord, com vulguis.

I els dos genis davallaren rabents cap a la torre, s’esmunyiren per la finestra i s’aturaren just a l’espona del llit. Maimuna, tal com havia fet abans, enretirà el fi llençol que cobria el dorment i aparegué a la vista tota la seva bellesa resplendent.

—Mira, contempla’l bé —xiuxiuejà a Dahnaix— i reconeix la perfecció allà on es troba, malgrat que siguis del seu mateix sexe.

Dahnaix, efectivament, restà uns moments bocabadat.

—Déu del cel! —articulà finalment—, de veritat que…

—Xxxsst! —el féu callar la geni que, mentre amb una mà tornava a cobrir el cos de Kàmar, amb l’altra feia gest a Dahnaix de sortir a fora per prosseguir la conversa.

—Francament, Maimuna, no has exagerat gens ni mica quan has enaltit les qualitats de Kàmar —digué ell quan es trobaren de nou cara a cara enmig de l’aire de la nit—. Tot i això, és lògic i natural admetre, sense desmerèixer ningú, que els gustos femenins no coincideixen amb els masculins i de veritat que Budur també és una deu de formosor, jo diria que és l’única persona del món que es pot equiparar al teu estimat, salvant les diferències de sexe, és clar. Semblen fets amb el mateix motllo!

Maimuna clavà un cop d’ala tan fort a Dahnaix que li girà la cara.

—Vés, mesell! —l’escridassà—. Vés ara mateix i porta aquesta floreta de Budur. La posarem al costat de Kàmar i veurem quin d’ells supera l’altre en bellesa. I no intentis escapar, que ja saps que des d’aquí allà on siguis tinc prou poder per reduir-te a un munt de sutge. Afanya’t, miserable!

—En poca estona vaig i vinc —es conformà Dahnaix.

Dit i fet. Al cap d’uns moments, pels poders que li conferia la seva condició de geni, Dahnaix es presentà amb la seva estimada Budur en braços, adormida profundament. La noia lluïa una camisa de seda, de mànigues llargues i amb magnífics brodats d’or, entre els que es destacava una inscripció a l’alçada del pit que resava:

Sense bescanviar ni un mot, ambdós genis s’apressaren a entrar a la cambra on dormia Kàmar i Dahnaix, dolçament, deposà el cos de Budur a l’altre cantó del llit, al costat del noi.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…