Nit 768
M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que, quan es va fer fosc, els micos encengueren les espelmes dels canelobres i els serviren un generós assortit de dolços i fruits secs. I a l’hora de dormir, també els micos s’encarregaren de preparar el llit a Saif, que va dormir pla.
L’endemà al matí, l’amo de la fortalesa va despertar Saif i li va dir.
—Treu el cap per la finestra i mira el que hi ha a fora.
Saif va mirar per la finestra i va veure una multitud ingent de simis, aplegats a l’esplanada que s’estenia davant de la fortalesa.
—Què fan tants micos aquí? —preguntà esmaperdut.
—Són els micos de la comarca. Es reuneixen aquí cada dissabte i no se’n van fins que no surto a saludar al balcó de la façana. És el costum local —li explicà el jove—. Ara, fixa’t, mira-ho per la finestra.
Saif va contemplar com sortia al balcó i saludava la multitud de micos que, enfervoritzats, llançaren uns esgüells eixordadors tan bon punt el van veure aparèixer; després de besar el terra tots alhora, es dispersaren mansament cap al seus respectius habitacles.
A casa de l’amable senyor dels micos, Saif es va quedar un mes com a hoste i va poder-se recuperar tant físicament com anímicament dels tràngols passats. Transcorregut aquell temps decidí anar-se’n d’aquell lloc per continuar buscant Badia Aljamal; agraí les atencions a l’amfitrió i aquest posà a la seva disposició un centenar de micos perquè l’acompanyessin durant els primers dies de viatge.
Al cap d’una setmana de trajecte, Saif s’acomiadà també dels micos i prosseguí camí tot sol, travessant valls, estepes, boscos i muntanyes. S’alimentava d’allò que la natura li oferia i dormia sota el mantell de la celístia. Més d’una vegada, cansat del camí i enyorant la humana companyia, va estar temptat de fer marxa enrere i tornar a la fortalesa del senyor dels micos, però va resistir la temptació i finalment, un dia, va ataüllar la silueta d’un castell a dalt d’un puig i cap allà va dirigir els seus passos.
El castell havia estat en el passat un dels castells de Jàfet, el fill de Noè, un d’aquells que Déu esmenta en el Llibre Sagrat amb aquestes paraules: «Quants pous assecats! Quants castells abandonats!». Quan va arribar dalt del puig, davant la porta del castell, Saif va albirar el mar a l’horitzó, i, després d’una estona de dubtar, pensant si el castell estaria habitat o no i per quina mena d’éssers, genis o humans, es va decidir a entrar.
De vestíbul en vestíbul i de corredor en corredor, arribà a una espaiosa sala, bellament decorada i entapissada amb sedes; al fons, una cortina que tapava el pas despertà la seva curiositat per saber què hi havia al darrera. S’hi va acostar, la va descórrer i es quedà corprès davant del que va veure: una noia bellíssima, engalanada com una núvia el dia de noces, i estirada damunt d’un divan daurat. Al peu del divan, d’altra banda, s’arrengleraven una sèrie de tauletes parades amb tota mena d’exquisides menges que li feren venir aigua a la boca.
Passats els primers instants de sorpresa, Saif va saludar tímidament la noia i aquesta, igualment, li tornà la salutació i li preguntà amb cert recel:
—Ets un home o potser un geni?
—Sóc un home de carn i ossos, bella dama —respongué cortesament Saif—, i pertanyo al més selecte de l’espècie humana.
—Ah sí? —va fer ella força més tranquil·la—. I qui ets?
—Sóc Saif Almuluk, rei d’Egipte i fill del rei Àssim ben Safuan.
—Em sembla que tens gana, Saif Almuluk, menja primer i després ja m’explicaràs com és que has vingut a parar aquí al castell.
Saif estava mort de gana, de fet, i gràcies a la gentilesa de la bella desconeguda, va treure el ventre de pena.
—Va, digue’m qui ets i després jo t’explicaré les meves peripècies —va demanar a la noia en acabar de menjar, mentre es rentava les mans.
—Em dic Daula Khatun i sóc filla de Taix, un maharajà de l’Índia. El meu pare viu a la ciutat de Sarandib i, al seu palau, posseeix el jardí més bell i més gran de tot el país.
—I què hi fas en aquest castell tota sola?
—T’ho explicaré: jo solia anar a banyar-me a l’estany del jardí del meu pare, en companyia de les meves esclaves, i un dia, mentre em banyava i em divertia amb elles com tantes vegades, va aparèixer de cop i volta un núvol gegantí damunt nostre i vaig sentir una força que m’impulsava cap amunt. Sense saber com, em vaig trobar embolcallada per aquell núvol i volant pels aires i, des d’allà, vaig sentir una veu que em deia: «No tinguis por Daula, no et faré cap mal». El núvol em va transportar fins a aquesta sala del castell i llavors es va convertir en un jove atractiu i pulcrament vestit que em va preguntar:
—Saps qui sóc jo?
—No, per Déu, com vols que ho sàpiga? —vaig dir jo, espantada—. Qui ets?
—Sóc el príncep Hàtim, fill d’Azrak, el rei de genis, que viu a l’alcàsser de Kulzum i domina set-cents mil genis. He passat moltes vegades volant per Sarandib i, des del primer dia que et vaig veure al jardí del teu pare, em vaig enamorar de tu i vaig decidir que series només meva. Per això t’he raptat i t’he portat a aquest castell, que és allunyat de totes les rutes de caravanes. Però no has de tenir por, que no et faré cap mal i tindràs tot el que necessitis per viure. Et tractaré com a una reina.
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…