Nit 760
M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Faris, amb els ulls com unes taronges per la sorpresa, contestà:
—Sí, efectivament… és així. Que sou vident, per ventura?
—M’ho ha revelat Déu nostre Senyor, el Coneixedor de l’ocult, del significat de les mirades i dels secrets que els cors amaguen.
—Certament, m’heu convençut que la vostra religió és la veritable i que no hi altre déu més que Déu, Totpoderós i Omniscient.
I tot seguit Faris i els seus acompanyants, sense faltar-ne ni un, es convertiren.
—Puc enumerar-te, un per un, tots els regals que m’has portat, sense necessitat de desembolicar-los —assegurà Salomó, que els esmentà a continuació sense error, demostrant que veia on els ulls no poden veure.
—Sí, exactament, no n’heu oblidat ni un —es meravellà Faris—. És portentós!
—Bé, doncs, els accepto i et dono les més expressives gràcies. I ara, tu i els teus companys aneu a descansar i demà al matí, si Déu vol, tractarem de l’assumpte que us ha portat aquí.
Durant la resta del dia, els convidats gaudiren de l’exquisida hospitalitat de Salomó i l’endemà, tot sol, el visir Faris l’anà a veure en una sala privada del seu palau.
—Bé, respecte al vostre problema, et diré a continuació el que heu de fer per solucionar-ho —l’aconsellà Salomó—: pugeu a l’arbre més alt del jardí de palau, el rei i tu, amb l’arc i les fletxes, i espereu-vos fins que vegeu que de la base del tronc en surten dues serps, l’una amb cap de mico i l’altra amb cap de geni. Aleshores dispareu una fletxa cadascú i les mateu. Baixeu de l’arbre, les decapiteu i els arrenqueu un pam de cua; porteu la resta a la cuina de palau i demaneu al cuiner que les guisi. D’aquest guisat n’hauran de menjar les vostres respectives dones, sense que en sàpiguen la procedència, és clar, i després haureu de jeure amb elles: Déu volent, es quedaran prenyades i pariran nois.
Dit això, Salomó va donar a Faris un anell, un segell, una espasa i una bossa que contenia una túnica recamada i li va dir:
—Porta això al rei Àssim de la meva part, que ho guardi i quan els vostres fills arribin a la majoria d’edat que ho reparteixi entre ells.
—Que Déu us beneeixi! No sabeu pas fins a quin punt us quedem reconeguts pel vostre favor —expressà Faris amb vehemència.
—Déu és Qui, a través meu, us ha afavorit. I ara, visir, és hora que tornis a Egipte. El rei Àssim està anguniós i dia i nit t’espera.
Faris besà les mans de Salomó i, regraciant-lo per última vegada, s’acomiadà d’ell; immediatament després, amb els seus companys, emprengué el viatge de tornada.
A Egipte, el visir va informar de l’èxit de la missió i va convèncer el rei que allò d’adorar el sol era una fal·làcia i que, en canvi, era convenient creure en Déu Totpoderós, de manera que també Àssim es va convertir. Després de departir ambdós una bona estona, Faris es va retirar a descansar, no sense haver quedat que, una vegada estigués ben reposat, posarien en pràctica l’estratègia que els havia indicat Salomó.
Una setmana després, armats amb l’arc i les fletxes, pujaren dalt de l’arbre i esperaren l’aparició de les serpents. A mitja tarda, apuntaren els caps dels ofidis des de la base del tronc i el rei va llançar una exclamació de sorpresa quan va veure que portaven collars d’or.
—Faris, has vist? Quina meravella! —va dir al visir—. Per què no les agafem i les guardem en una gàbia? Serien l’admiració de tothom.
Per sort, el visir no va perdre el cap i replicà amb el seny que el caracteritzava:
—Majestat, aquestes serps han estat creades per a una utilitat. De pressa, apunteu la fletxa i disparem.
Així ho varen fer i, un cop mortes les serps, baixaren de l’arbre, els tallaren el cap i la cua i portaren el cos cap a la cuina de palau.
—Fes un bon guisat amb aquesta carn, amb ceba i espècies, de manera que no es noti quina mena d’animals són —ordenà el rei al cap dels cuiners—, posa-ho en dos plats i quan acabis ens ho portes directament, al visir Faris i a mi. Entesos?
—Sí, majestat, a les vostres ordres.
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…