Nit 777

M’han explicat, majestat —preguntà Xahrazad—, que Saif ja no va poder aguantar més temps en silenci i obrí boca per dir:

—No patiu, senyora, que jo respectaré sempre la vostra néta, la cuidaré, l’estimaré tota la vida i seré el seu esclau més fidel fins al dia de la meva mort. I, si és necessari, moriré pel seu amor. Us asseguro que tindreu ocasió de comprovar la meva sinceritat i la meva honradesa, paraula d’honor.

L’anciana medità uns instants i digué:

—Saif Almuluk: jures que mantindràs la teva paraula i seràs fidel a la meva néta Badia, en cas de casar-te amb ella, fins al dia de la teva mort?

—Sí, ho juro pel Creador del cel i de la terra!

—Bé, doncs, faré els possibles per tal que tu i Badia us caseu —prometé l’anciana amb gran alegria per part de Saif—. I ara, surt al jardí i espera que parli amb el meu fill Xahial, el pare de Badia, que és com el coneixem aquí, encara que potser tu el coneguis pel nom de Xamakh ben Xarukh. Quan vingui li parlaré de l’assumpte i procuraré convèncer-lo per tal que et concedeixi la mà de la meva néta. No crec que hi posi impediments, ja que ell sempre fa el que jo li dic. Ah!, i tasta la fruita del nostre jardí, mentrestant, és la més bona del món!

Saif, agraït, besà les mans i els peus de la senyora abans de sortir de la tenda i quan va ser a fora, l’àvia de Badia va dir a l’esclava:

—Marjana, vés a buscar el meu fill Xahial.

—Sí, senyora.

I mentre Marjana anava a buscar el rei i Saif es regalava passejant pel jardí, vet aquí que aparegueren cinc genis que eren súbdits d’Azrak i, en veure aquell home en terra de genis, es preguntaren si seria el que havia mort el príncep Hàtim. Per esbrinar-ho, volaren cap on era Saif, es plantaren al seu davant i un d’ells li va dir.

—Salut i enhorabona, company! Va ser tota una gesta alliberar Daula Khatun del poder de Hàtim. Els genis ens avergonyim encara del seu comportament! I com aconseguires matar-lo?

Saif va caure a la trampa i, pensant que eren amics, contestà:

—Oh, el mèrit només és meu en part. Va ser gràcies a l’anell de Salomó que…

—És ell! —esgüellà aleshores el geni.

I els cinc genis se li llançaren al damunt. Un li va tapar la boca perquè no cridés, dos l’agafaren pels peus i dos pels braços i se l’endugueren volant cap a l’alcàsser de Kulzum, als dominis del rei Azrak.

Azrak es va posar verd d’ira quan el va tenir al davant i, enfurismat, l’escridassà:

—Deixalla humana! Per què vas matar el meu estimat fill, la llum dels meus ulls, el meu pobre Hàtim, sense que ell t’hagués provocat?

—Reconec que el vaig matar —admeté Saif amb valentia—, però vós també heu de reconèixer que era injust i malvat. O potser creieu que és una bona acció raptar una noia i tenir-la tancada al castell de Jàfet contra la seva voluntat? Si era el seu destí que jo el matés, com a posseïdor de l’anell de Salomó, aleshores només es va complir la voluntat de Déu i ara, pel seu mal comportament, el seu esperit deu cremar a l’infern.

Les paraules de Saif tragueren Azrak de polleguera i, adreçant-se als seus consellers els va demanar:

—Digueu-me quina mena de tortura he d’aplicar a aquest insolent per acabar amb ell d’una bona vegada!

I els consellers s’esbravaren a plaer amb les seves suggerències:

—Talleu-li els genitals!

—Assoteu-lo fins que mori!

—Partiu-lo pel mig!

—Talleu-li els dits i després cremeu-lo de viu en viu!

—Crucifiqueu-lo!

—Bé, bé, tots teniu molt bones idees —els interrompé Azrak—, però feu venir el gran visir, vull escoltar la seva opinió.

I quan el gran visir va comparèixer, Azrak li va exposar la qüestió.

—Majestat, si us dono la meva opinió, la comprendreu i la seguireu? —va dir el gran visir

—I és clar que sí! Com sempre.

—Pareu esment, doncs: aquest jove, que ara és el vostre presoner, és el que es vol casar amb Badia Aljamal, la filla de Xahial i, per cert, els seus jardiners han vist com els vostres servents se l’emportaven del jardí d’Iram. Si el mateu, Xahial exigirà venjança i us declararà la guerra, i vós sabeu tan bé com jo que el seu exèrcit és deu vegades més poderós que el vostre. De manera que la meva opinió és que, en lloc de matar-lo, l’empresoneu. Així comptareu amb un valuós ostatge per si mai us trobeu que l’heu de menester.

Afortunadament, Azrak va fer cas del consell de gran visir i es va limitar a empresonar Saif.

En aquells moments, a Babel, Badia i el seu pare eren al jardí d’Iram, on els jardiners els havien informat del rapte de Saif a mans dels súbdits d’Azrak.

—Pare, no hem de permetre que els sicaris d’Azrak entrin al nostre jardí i segrestin impunement els nostres hostes! —s’alterà Badia.

—I tant que no! —li feu costat l’àvia—. Això és un atac contra el nostre honor!

—Bé, segons m’heu dit, aquest humà havia mort el fill d’Azrak —va dir Xahial—, llavors, no em sembla tan greu que vulgui venjar-se. Al cap i a la fi, es tracta d’un simple home, i per un home hem de barallar-nos els genis?

—Fill meu, fes el que et dic —s’hi posà amb tota la seva seriositat la mare—. Vés immediatament a veure Azrak i exigeix-li que ens torni el nostre hoste o, si no, tothom es riurà de tu, genis i homes. Si Saif encara és viu, que te’l torni, i adverteix seriosament Azrak per a una altra vegada i, si l’ha mort, declara-li la guerra, arrasa el seu país i apodera’t d’ell i de la seva família, que jo mateixa els faré degollar. Has entès el que et mano?

—Sí, mare —acatà dòcilment Xahial.

—Doncs vés-hi ara mateix, o consideraré que no ha valgut la pena haver-te parit i haver-te criat!

I com que la voluntat de la seva mare era llei, Xahial reuní l’exèrcit i emprengué la marxa fins als dominis d’Azrak. El palau d’Azrak fou rodejat en un moment per les tropes de Xahial i Azrak el va sortir a rebre amb aire submís.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…