Nit 26

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que el jove marxant continuà explicant al cristià:

—I tot just m’havia assegut quan es presentà la meva estimada, arreglada i pintada i lluint una diadema ornada de pedres precioses. Fent grans alegrois, se’m tirà al coll, fonguérem els nostres cossos en una abraçada i ens van petonejar amb passió.

—Ets aquí de veritat o és un somni? —preguntà emocionada.

—Sóc aquí, amor meu! Sóc tot teu!

—Benvingut! Déu meu! Et ben asseguro que des del moment en què et vaig veure ni he pogut dormir ni el menjar m’ha fet profit.

—A mi em passa el mateix, estimada.

Frec a frec i amb l’emoció a flor de pell, continuàrem animadament la nostra conversa fins a l’hora de dinar. El servei ens va parar una taula amb tota classe de guisats exquisits, pollastre farcit, condiments i salses; sense oblidar, és clar, l’aiguamans i la tovallola. Havent degustat totes aquelles delicioses menges, ens perfumàrem amb almesc i aigua de roses i vam continuar enraonant, amb l’agradable companyia de les copes. Recordo que ella va recitar aquests versos:

El fil de la conversa ens dugué a parlar del desfici que ambdós, profundament enamorats l’un de l’altre, havíem patit.

—Aquestes hores que hem estat separats m’han semblat anys, el turment no m’ha deixat viure —em confessà ella.

—Per mi, el teu amor val més que totes les riqueses del món —vaig assegurar-li jo.

Molt ens tardava de passar de les paraules als fets i començàrem a festejar, enjogassats, abraçant-nos i besant-nos fins que es va fer fosc. La nostra particular celebració tan sols fou interrompuda pel sopar i es perllongà fins a mitjanit. Embriacs de beure i de passió, acabàrem fent l’amor i a la fi ens vam adormir llaçats l’un a l’altre Aquella nit va ser la més feliç de la meva vida! L’endemà, abans d’acomiadar-me’n, li vaig deixar el mocador amb els diners sota la màrfega.

—Amor, quan tornaré a veure’t? —em preguntà ansiosa.

—Vindré aquest vespre —li vaig prometre.

L’atzembler que m’hi havia portat ja m’esperava a la porta per tornar-me a l’hostal d’en Masrur. El mig dinar que li vaig posar a la mà bastà per convèncer-lo de tornar a fer el mateix trajecte al capvespre.

Jo estava realment eufòric; només arribar a l’hostal, vaig fer preparar carn a la brasa i uns pastissos que, un vailet de la fonda, a canvi d’una propina, va portar a la meva estimada. La resta del dia la vaig passar entretingut en diferents afers i, al vespre, tal com havíem quedat, es presentà l’atzembler. Sense oblidar-me d’agafar cinquanta dinars més, van marxar cap a Alhabbania.

A casa de la noia, em vaig fixar que havien netejat el marbre i que els atuells d’aram i les llànties brillaven de tan polides. Les espelmes flamejants emmarcaven la taula, tan esplèndidament parada que feia goig de veure. La meva estimada travessà la sala com una exhalació i se’m tornà a llançar al coll:

—Per fi! No saps com t’he enyorat!

Des de llavors no hi va haver dia que no la visités. Jo procurava portar-li sempre el menjar que em preparaven a la fonda: un dia arròs amb espècies, l’altre albergínies farcides, l’altre un guisat guarnit de nous i ametlles; i tot acompanyat de fruites i aperitius. La nostra passió no minvava i, després de menjar i beure, ens lliuràvem als braços del plaer. Durant tot aquell temps, li vaig deixar cada dia cinquanta dinars sota la màrfega.

Jo, que havia estat sempre una persona responsable, em vaig anar avesant tant a la delectança de la vida regalada que fins em vaig desentendre dels meus propis afers. I arribà el dia en què em vaig trobar ben escurat. «Això és cosa del dimoni», vaig pensar. Aleshores em vingueren a la memòria aquells versos que diuen:

Com podeu suposar, sense diners no podia pas llogar una muntura i em vaig veure obligat a anar a peu. A Bab Zauila, una multitud de gent barrava el pas del carrer i m’hi vaig trobar encaixonat. Enmig del desori, se’m va arrambar un soldat que menava un cavall i, sense voler, la mà em va anar a parar a la seva butxaca i n’estirà una bossa. El soldat s’adonà immediatament que el pes de la seva butxaca havia disminuït, hi ficà la mà per regirar-la i, quan notà la manca, es girà cap a mi i em ventà una plantofada tan forta que em va fer caure estès a terra tan llarg com era. La gentada es va serrar encara més al voltant nostre i començà a increpar el soldat:

—Què has fet? Has pegat aquest jove perquè la multitud t’ha exaltat?

—De cap manera! No és més que un maleït escurabosses! —cridà el soldat.

Llavors uns quants es posaren de part meva, al·legant que no tenia pinta de ser un lladregot, i d’altres es decantaren a favor del soldat, i van acabar enxarxant-se en una escaramussa. Quan alguns dels meus partidaris ja havien aconseguit protegir-me de la ira dels altres, el fat disposà que el valí passés per Bab Zauila i, en veure aquell aldarull, va demanar:

—Què ha passat aquí?

—Senyor! Jo tenia una bossa blava a la butxaca, amb vint dinars —explicà el soldat—, i, aprofitant la confusió, aquest me l’ha presa. Déu sap que és veritat!

—Tens algun testimoni?

—Enmig d’aquest Cafarnaüm, no us ho podria pas assegurar.

El valí ordenà al cap de la guàrdia que m’escorcollés a fons i, mentre rebuscaven per la meva roba, va caure la bossa amb els vint dinars. El valí, indignat, m’interrogà:

—Digue’m la veritat, bordegàs! Ets tu qui ha robat aquesta bossa?

«Si responc que no, com explicaré que l’hagin trobada a la meva roba? Però, si dic que sí ja hauré begut oli», vaig rumiar. Tanmateix, vaig dir amb el cap ben alt:

—Sí! Jo l’he agafada!

Després de la meva confessió, un botxí, en presència del valí i dels testimonis, em va tallar la mà dreta allà mateix, a la porta de Bab Zauila.

La immediata execució del càstig va agafar tots els presents per sorpresa i els vaig fer molta llàstima. Uns benaurats m’oferiren un got de vi per reanimar-me i al soldat li va saber tan greu que va allargar la mà i em digué:

—Té, pren la bossa, però no ho tornis a fer més!

Vaig acceptar els diners i, molt afligit, vaig recitar aquests versos:

Si bé em sentia marejat i desvalgut, encara vaig tenir esma d’embolicar-me el monyó amb un drap i, amagant-lo dins la màniga, em vaig dirigir a casa de l’estimada. Tot just arribar, em vaig deixar caure damunt la màrfega.

—Què et passa, estimat? Què et fa mal? —em demanà ella angoixada quan em va veure tan pàl·lid—. No sembles pas el mateix!

—Tinc mal de cap —vaig mentir— i no em trobo gaire bé.

—Em trenques el cor, vida meva —digué ella, que no s’ho havia pas cregut—, au, mira’m i explica’m què t’ha passat.

—No tinc ganes de parlar, deixa’m, sisplau!

—Que ja no m’estimes? Et veig tan canviat!

Ella continuava fent-me preguntes, però en veure’m tan entestat a no contestar-li, ho va deixar córrer. Al vespre, em va portar el sopar i, per por que em veiés agafar el menjar amb la mà esquerra, li vaig dir que no tenia gana.

—Sisplau, explica’m què t’ha passat —insistí—. Per què estàs tan capmoix i desganat?

—Ja t’ho diré, però dóna’m temps per refer-me.

—Beu una mica de vi, que t’ajudarà a parlar.

—D’acord, beuré si tu me’l dones.

El primer vas me’l va servir ella i me’l va acostar als llavis. Però, en haver d’agafar jo mateix el segon amb la mà esquerra, no vaig poder contenir les llàgrimes i vaig recordar aquests versos:

—Per què plores? I per què agafes el got amb la mà esquerra? —preguntà ella, sobtada.

—És que… a la dreta hi tinc un gra! —va ser la meva desafortunada resposta.

—Ensenya-me’l, que te’l rebentaré.

—No, no! Encara no és madur, i no insisteixis que no te l’ensenyaré pas.

Sense dir res més, em vaig beure un altre got de vi, em vaig girar d’esquena i, al cap de poc, la son em va vèncer. Aprofitant que dormia, la noia m’escorcollà i descobrí l’amputació i la bossa amb les monedes d’or. Davant l’evidència dels fets, s’entristí tant que passà la nit planyent-me i tingué la delicadesa de preparar-me un bon esmorzar: quatre pollastrets bullits acompanyats d’una copa de vi. Havent menjat, vaig deixar la bossa al lloc de sempre, però en el moment de sortir, ella em va sorprendre:

—On vas?

—A qualsevol lloc on pugui oblidar les penes.

—No te’n vagis! Sisplau, no em deixis sola.

—Bé, em quedaré una estoneta més.

—Amor meu, t’has arruïnat per mi, oi? —i sense donar-me temps a contestar, afegí—: A Déu poso per testimoni que no em separaré mai més del teu costat. Potser Ell ha permès que passés això per tal que ens caséssim.

I aquell mateix matí va fer que es presentessin els testimonis i es redactà el contracte matrimonial on constava que la núvia ja havia rebut el dot. D’altra banda, em féu donació de tot el seu patrimoni, inclosos esclaus i esclaves, cosa que vaig acceptar amb molt de gust. Així ho testificaren els presents. Formalitzada la nostra unió i pagats els estipendis corresponents, ens quedàrem tots dos sols. Ella m’agafà pel braç i em va portar davant d’un armari, en va treure un cofre i em digué que l’obrís. A dins hi havia un munt de mocadors nuats.

—Això és el que tu m’has donat —m’aclarí—. Cada vegada que em deixaves un mocador amb diners el guardava en aquest cofre. Agafa’ls que són ben teus. T’estimo tant que per tu donaria la vida; tu per mi ja has fet prou, fins i tot has perdut la mà dreta!

Recuperar una part del que havia estat meu em reconfortà i, agraït, la vaig besar. Per celebrar l’inici de la nostra unió ens embriagàrem junts; tanmateix, ella no es cansava de repetir que no m’ho podria arribar a pagar mai. Ajaguts l’un al costat de l’altre, vaig contar-li amb tot detall com havia perdut la mà dreta. Ella no podia amagar el seu esglai.

A partir d’aquell dia visquérem plegats, però la nostra felicitat durà poc. No havia passat ni un mes quan, tot d’un plegat, la noia començà a perdre forces a ull nu. Ràpidament s’anà decandint fins que per desgràcia, i sense poder fer-hi res, la malaltia se l’endugué a l’altre món. Jo mateix em vaig encarregar de les exèquies: la recitació de l’Alcorà durant la vetlla i el trasllat al cementiri. Un cop enterrada, vaig lliurar part de la seva riquesa a la beneficència i em vaig fer càrrec de la resta de la hisenda.

Els cinquanta quintars de sèsam que us he venut també formaven part dels seus havers. La meva intenció és vendre-ho tot, i no us penseu que sigui fàcil, si sabéssiu la feinada que em porta! No voldria pas que us ho prenguéssiu malament, però ja que m’heu convidat quedeu-vos els dírhams del sèsam, us els regalo.

—De cap manera! Ben al contrari, m’honoreu i em feu un gran favor… Us estic molt agraït.

—Us voldríeu associar amb mi? —em proposà—. Podríem emportar-nos tot el que tenim aquí al Caire i el que jo tinc a Alexandria i anar-ho a vendre per arreu. De passada veurem món, què me’n dieu?

Vaig acceptar immediatament i vàrem ajornar el viatge fins a finals de mes per tal de vendre els béns immobles i adquirir diferents articles transportables. Així fou com aquell xicot i jo arribàrem al vostre país. El noi, un cop va haver venut el gènere, en comprà d’altre i se’n tornà a Egipte. A mi, però, aquesta nit la sort m’ha jugat una mala passada i m’he trobat en aquesta trifulga. La meva història, majestat, em penso que és força més extraordinària que la del geperut.

El soldà, no obstant, no es mostrà gens ni mica d’acord amb la seva apreciació i va cridar enrabiat:

—Us faré penjar a tots!!

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…