Nit 744

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Badr va passar una mala temporada arran de la mort del seu pare i que li costava molt recobrar l’energia necessària per posar-se al capdavant del govern. Veient que aquella situació s’allargava, uns quants cortesans decidiren de fer mans i mànigues per reviscolar el rei. Els de més confiança l’anaren a veure a la seva habitació, on s’havia reclòs durant dies i dies, i li van dedicar paraules afectuoses i frases d’ànim per fer-lo reaccionar.

—Majestat, no és dolent guardar dol i estar trist un temps per un pare difunt, però la vida continua —digué el visir en cap— i els continuats plors i laments són propis de les dones i no dels cavallers. D’altra banda, penseu que l’home que ha deixat en herència un successor com vós, en realitat no ha mort.

Al cap i a la fi, amb l’esforç de tots ho varen aconseguir: Badr va tornar a somriure i va decidir sortir de l’aïllament en què s’havia sumit. Va anar als banys, es va posar un magnífic vestit, incrustat de jacints i d’altres pedres precioses, es va cenyir la corona reial i va entrar a la sala del tron disposat a atendre les seves obligacions.

Així la normalitat es va restablir a palau i a tot el país. Aviat es va veure ben clar que el poble, igual que abans havia apreciat el seu pare Xahraman, ara n’estava molt, del rei Badr, per tal com governava amb competència i equanimitat. I passaren els dies i els mesos sense grans entrebancs. Badr comptava sempre amb el suport de la seva mare i, d’altra banda, amb regularitat, rebia la visita dels seus parents del mar, sobretot de l’àvia Faraixa i de l’oncle Sàlih.

Precisament, una vegada que Badr es trobava a l’habitació de la seva mare descansant, després d’una fatigosa tarda de cacera, mig endormiscat en un dels divans, va arribar Sàlih per sorpresa amb la intenció de conversar una estona amb Julnaz.

Julnaz va saludar el seu germà contenta de veure’l i li indicà amb un gest que parlés baixet per no molestar Badr.

—Com estan la mare i les germanes? —li preguntà Julnaz.

—Molt bé, gràcies a Déu. Tots estem bé i no tenim problemes, si no fos que de vegades et trobem a faltar…

—Bé, si es així, no ens hem de preocupar, és normal; jo també us enyoro de vegades.

Tot seguit, Julnaz va ordenar a les esclaves que els portessin alguna cosa per picar mentre feien petar la xerrada i ella i el seu germà s’engrescaren a tractar diferents temes fins que arribaren al preferit de Julnaz: el seu fill Badr. De fet, a tots dos els queia la bava quan parlaven del jove rei i ponderaven les seves qualitats i, escoltant-los, hauríeu dit que Badr era el model humà de perfecció física i moral. Al mateix Badr se li ompliren les orelles de sentir a parlar bé d’ell aquell vespre, ja que, tot i que feia veure que dormia al divan, seguia perfectament la conversa entre l’oncle i la seva mare.

—I en referència a Badr —digué Sàlih en un determinat moment—, hem de reconèixer que el noi ja té edat de casar-se, no et sembla? Quan és l’hora és l’hora i, un home de la seva posició ha de procurar trobar una dona digna del seu rang. Si deixem passar gaire temps, no quedaran donzelles per triar i…

—Sí, sí, tens raó, jo també ho he pensat. Però per més que hi dono voltes, no se m’acut quina noia podria ser digna d’ell.

—Podria ser una de les princeses del mar —suggerí Sàlih.

—Quina d’elles? Les conec totes i cap no em fa el pes.

Sàlih començà a recitar noms de princeses, potser en va anomenar més de cent, però Julnaz, una per naps i l’altra per cols, a totes els trobava defectes i considerava que cap d’elles no arribava ni a la sola de les sabates del seu fill Badr.

—S’hauria de casar amb una igual en llinatge, en virtut, en honradesa, en intel·ligència, en bellesa… en fi, comprèn-ho, Sàlih, no podem deixar que s’uneixi a una qualsevol —insistí Julnaz.

Sàlih va sospirar i girant els ulls cap al divan on Badr jeia va dir:

—No es despertarà el noi?

—No, home, no. Si parlem així de fluixet, no. Avui ha tornat rendit de la cacera.

—Segur que dorm?

Julnaz es va apropar al divan, i val a dir que Badr es feia tan bé l’adormit, respirant compassadament i profunda, que va convèncer la seva mare que es trobava al setè cel del son.

—Dorm com un angelet —va dir Julnaz en tornar al costat de Sàlih.

—És que et voldria dir una cosa que no convindria que ho sentís.

—Si que t’has posat misteriós! Digues, digues sense por…

—Et voldria parlar d’una princesa que, segons el meu parer, seria la ideal per al meu nebot, una noia extraordinària i superior a totes les altres princeses del mar. Però si em sent a parlar d’ella, no fóra estrany que se n’enamorés d’oïda i llavors potser ho hauríem de lamentar, perquè no és fàcil d’aconseguir-la. Ja ho va dir el poeta:

—I quina és aquesta princesa tan fora del comú? Pots estar segur que, si ens sembla que li convé, esmerçarem tots els nostres esforços per sol·licitar-la en matrimoni, encara que ens demanin la lluna per aixovar.

—No sé si cal parlar-ne ara, amb ell aquí a l’habitació, només faltaria que… no ho sé, recorda que diuen:

—Vinga va! Deixa’t estar de versos i romanços i digue’m qui és, que no hi ha perill; ja m’has posat la mel a la boca!

—Bé, t’ho diré: es tracta de la princesa Jauhara, font de bellesa, d’elegància, d’encant i de perfecció, en tots els sentits. De cara és preciosa, té els cabells rinxolats, el front radiant, els ulls d’hurí, les galtes rosades, els llavis fins i de cos… ai de cos!, té unes formes esveltes i harmonioses, cintura estreta, malucs prominents i un port tan distingit i alhora tan seductor que encén la passió de tots els qui la veuen. I creu-me, no exagero gens, tots cauen rendits als seus peus. És ben bé com aquelles dames que els pròcers de la retòrica fan que al seu pas s’avergonyeixin les gaseles i les branques de salze i que, en treure’s el vel, s’ocultin humiliats el sol, la lluna i les estrelles.

—Caram, quina venustat? I d’on és aquesta princesa Jauhara?

—És la filla del rei Samandal.

—Ah sí, ja la recordo! L’havia vista quan tot just era una nena, fa molts anys, i ara no sé si la reconeixeria; però si és tal com la descrius, ben segur que seria digna del nostre Badr.

I Badr, que havia escoltat amb atenció l’entusiasta descripció del seu oncle, va sentir com al seu cor s’encenia la flama de l’amor envers aquella beutat sense parió.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…