Nit 833

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que mentre esperava, Khalifa s’assegué a la vora del riu i, per passar el temps, deixà anar la vena poètica i declamà aquesta estrofa:

I, com que estava inspirat, recità aquesta altra:

Estirà la xarxa per enèsima vegada aquell matí, advertí que pesava més que mai i… per fi hi havia un peix!: un peix enorme, un magnífic exemplar amb el cap gros, la cua com un cullerot i ulls que semblaven monedes de dinar.

L’alegria de Khalifa va ser de la mida del peix, ja que era el més gros que havia pescat en tota la seva misèrrima vida

—I ara què? —va dir-li la mona d’Abú Sadat.

—Què de què? —va fer Khalifa sense deixar de contemplar el peix, mentre li queia la bava.

—Què faràs amb el peix? I amb la teva mona?

—El peix cap al canastrell i la mona… la mataré! Sí, la mataré perquè no val res i només fa nosa. T’adoptaré a tu com a mona, t’atiparé, et donaré tot el que vulguis i et tractaré com si fossis la reina de les mones!

—No et precipitis, home, no et precipitis…, de moment torna a tirar la xarxa, que no ha acabat la jornada, i t’asseguro que al riu hi ha molt més peixos, i més grossos.

I com si la mona fos endevinaire, Khalifa va pescar un segon peix encara més gros que el primer, tan gros com un moltó! Satisfet amb la presa, el pescador deixà el peix als peus de la mona talismà i digué tot cofoi:

—Guaita quin un! I ara què mana, senyora mona?

—Escolta bé: llença l’altre peix i col·loca aquest al canastrell, ben embolcallat amb herba, per sota i per sobre. Vés a la soc dels canvistes i entra a l’establiment d’Abú Sadat. Com sempre, el trobaràs arrepapat entre coixins i amb les caixes dels diners al seu davant: la de l’or i la de la plata; i segur que estarà envoltat d’una trepa d’ajudants, escrivents i fàmuls. Obre el canastrell al seu davant, ofereix-li el peix i digues-li: «Enhorabona, Abú Sadat! Avui he invocat el teu nom abans de tirar la xarxa i guaita què he pescat!». En sentir les teves paraules, segur que Abú Sadat voldrà saber si li has ensenyat a algú altre, digues-li que no i et recompensarà amb un dinar. Però no acceptis el dinar! Torna-li i te’n donarà dos, però no els acceptis tampoc, encara que te’n doni deu, vint o tot l’or que guarda a la caixa. Digues-li que només li vendràs a canvi de «donar fe», i quan ell et pregunti: «donar fe de què?», digues-li: «Has de posar-te dempeus i pronunciar en veu alta i clara: dono fe, i els presents en són testimonis, que canvio la meva mona per la mona de Khalifa i la meva sort per la seva». I llavors que es quedi amb el peix i jo seré teva, i et faré guanyar deu dinars cada dia!

—A les vostres ordres, senyora mona —bromejà Khalifa.

I tot seguit llençà el primer peix al riu i col·locà el segon tal com li havia indicat la mona.

—I amb vosaltres què he de fer? —preguntà Khalifa a la mona d’Abú Sadat abans d’enfilar camí.

—Deslliga la meva companya i deixa’ns estar, ja ens espavilarem.

Khalifa estava de tan bon humor que fins va donar un amistós copet al cap a la mona bòrnia i, arreplegant els estris de pesca i amb el canastrell damunt l’espatlla, s’allunyà en direcció a la soc més content que un gínjol, adés xiulant, adés cantant aquesta lletra:

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…