Nit 221

M’han explicat, majestat —continuà Xahrazad—, que Asad, mentre l’executor no es decidia, va comentar a Amjad:

—Em fa l’efecte que això és conseqüència de les intrigues de les nostres mares.

—Hi posaria la mà al foc —acordà Amjad—. Vés a saber què han dit al pare…

—Però ara només ens queda la resignació i que Déu ens empari. Al respecte, em vénen uns versos a la memòria:

—I a mi també uns altres:

El tresorer seguia sense poder actuar, amb el cor trencat i els ulls plorosos, mentre cadascun dels dos germans no parava de demanar-li que el matés a ell abans que a l’altre. Al cap i a la fi, davant la immobilitat del qui els havia d’ajusticiar, Amjad proposà:

—Lligueu-nos plegats i mateu-nos a tots dos alhora si no sabeu per quin començar. Que l’espasa caigui al mateix temps sobre ambdós.

Això va semblar raonable i just al tresorer, que va passar una altra corda al voltant de tots dos, a l’alçada dels braços i la cintura. A continuació, va aixecar l’espasa. Semblava que s’havia decidit a complir la sentència i… el braç li va tornar a fallar!

—Que Déu m’ajudi! —exclamà desencoratjat—. Em costa tant de matar-vos! Abans, no voldríeu pas encarregar-me alguna cosa que jo pugui fer per vosaltres, alguna última voluntat que pugui dur a terme, o algun missatge de la vostra part que hagi de fer arribar a algú?

—Sí. Aneu a veure el rei, el nostre pare, expresseu-li els nostres millors desitjos i digueu-li que ens ha condemnat sense assegurar-se de si érem innocents o culpables, que de les dones no se’n fiï i que recordi que:

—Aquesta és la nostra última voluntat —conclogué Amjad—, i que…

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…