Nit 136

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que un gran aldarull va somoure els murs de la ciutat i, mentre la gent, esfereïda, tancava botigues i cases, un dels guaites es prostrava davant del rei i li comunicava el següent:

—Majestat, s’atansa un exèrcit gegantí que sembla la mar agitada. Els seus cavalls corrent a esperons batuts vénen de dret a la ciutat.

Recordant l’advertiment de Tajalmuluk, el rei deturà l’execució i convocà urgentment el consell del regne.

—I com és possible que cap dels nostres genets no hagi sortit a fer-los front? —demanà.

El general en cap de l’exèrcit no tingué temps de contestar. Els camarlencs reials anunciaren l’arribada dels missatgers del rei Sulaiman Xah i els introduïren a la sala del tron, on el rei els va rebre. El portaveu era el visir i el flanquejava Aziz.

—Majestat —començà el visir—, el gran rei Sulaiman Xah, amo i senyor de la Terra Verda i de les muntanyes d’Ispahan, us fa entenent que sap del cert que el seu estimat i enyorat fill, Tajalmuluk, del qual fa molt temps que no ha rebut cap notícia, cosa que el té molt preocupat, és a la vostra ciutat. Per aquest motiu us fa arribar el següent missatge: «Si Tajalmuluk és mort, desaparegut o bé li ha passat alguna cosa, encara que només sigui una rascada, arrasaré el vostre regne i el deixaré com un desert on només hi grallaran els corbs. En canvi, si el trobo sa i estalvi, em donaré per satisfet, us regraciaré i retiraré les tropes de les vostres contrades».

Al rei, el temor de veure’s destronat, se li escampà per tot el cos i immediatament va donar l’ordre d’alliberar Tajalmuluk.

El visir i Aziz, així que el varen veure entrar, se li penjaren al coll i les traces de por del rostre de Tajalmuluk esdevingueren goig radiant.

Al mateix temps, el rei Xahraman, que havia vist trontollar el seu regne a causa de Tajalmuluk, va córrer a prostrar-se davant seu i a besar-li les mans.

—Fill —li suplicà amb llàgrimes als ulls—, perdona’m el greuge que t’he ocasionat. Deixa’m acabar els meus dies en pau, tingues pietat de mi.

Tajalmuluk l’ajudà a redreçar-se i aleshores fou ell qui li besà la mà:

—Res no heu de témer, vós per a mi sou com un pare. Només us demano que a la meva estimada, la princesa Dunià, no la castigueu.

—Estigues tranquil, te’n dono la meva paraula.

Aquella reconciliació temperà els ànims dels presents, especialment els dels enviats del rei Sulaiman Xah.

I tot seguit, Xahraman féu acompanyar Tajalmuluk als banys i l’obsequià amb un dels vestits més rics que posseïa.

De nou a palau, i mentre el visir, Aziz i Tajalmuluk s’explicaven mútuament les peripècies viscudes des que s’havien separat, el rei Xahraman aprofità per fer una visita a la seva filla.

Dunià plorava desconsoladament i inclinada damunt d’una espasa, amb el mànec a terra i la punta al pit, no parava de dir:

—Quin sentit té viure, ara que el meu estimat és mort?

En reparar en el que la seva filla anava a fer, una esgarrifança va recórrer el cos del rei Xahraman i s’apressà a allunyar-li l’espasa i a dissuadir-la:

—No, filla, no ho facis! El teu estimat Tajalmuluk està sa i estalvi i t’espera a la sala del tron. Filla —afegí—, si us voleu casar, teniu el meu consentiment.

Dunià se’l mirà no gaire convençuda de les seves paraules.

—Si és veritat això que dieu, porteu-me’l.

A tot córrer, el rei Xahraman es dirigí a la sala del tron i a cau d’orella informà Tajalmuluk de la voluntat de Dunià i l’acompanyà.

—Amor meu! —cridà Dunià i, ignorant la presència del seu pare, se li llançà al coll i començà a besar-lo.

I, encara abraçada a Tajalmuluk, s’adreçà al seu pare:

—Per haver dubtat de la bona fe del meu estimat us mereixeríeu un bon càstig.

El rei Xahraman, una mica torbat, i somrient lleument, se’n tornà a atendre el visir i el seguici que l’acompanyava.

—Benvolgut visir —començà el rei—, vós mateix heu pogut comprovar que el fill del rei Sulaiman Xah es troba d’allò més bé. I us agrairia que així li ho comuniquéssiu al vostre rei.

Immediatament va ordenar que enviessin un carregament de queviures i farratge al campament del rei Sulaiman Xah. Poc després, el mateix Xahraman partia també cap allà, al capdavant d’una nombrosa comitiva formada per dignataris i un estol de servidors encarregats dels presents, entre els quals s’hi podien comptar centenars de cavalls, camells, eunucs, esclaus, esclaves i donzelles.

El rei Sulaiman Xah, que ja estava al corrent, pel visir i Aziz, de la sort del seu fill Tajalmuluk, el rebé a la porta de la seva tenda amb tots els honors i el convidà a passar per compartir el banquet que els havia preparat.

Just quan els servien els dolços, es presentà un radiant i feliç Tajalmuluk. Pare i fill es fongueren en una efusiva abraçada. I, sense més dilació, el rei Sulaiman Xah es dirigí al rei Xahraman:

—Cal que formalitzem el compromís matrimonial dels dos joves.

I així fou acordat i fet. Xahraman ordenà també que disposessin tot el necessari perquè la seva filla pogués emprendre el viatge cap a la Terra Verda.

Dementre, Tajalmuluk comentà al seu pare:

—Voldria regraciar Aziz pels grans favors que m’ha dispensat. He pensat donar-li totes les mercaderies que hi ha a la botiga perquè un cop torni al seu país no hagi de passar cap penúria.

Sulaiman Xah no hi trobà cap inconvenient, ans al contrari, encara contribuí a l’obsequi amb més farcells.

I Aziz, amb les haveries curulles de mercaderia, emprengué el viatge de tornada cap a casa. Això sí, Tajalmuluk el va voler acompanyar fins a unes tres llegües.

—Si no fos per la meva mare, mai no m’hauria separat de tu —li deia Aziz, pel camí—. M’agradaria que aquest no fos un comiat per sempre.

Després d’una emotiva abraçada, els dos amics se separaren.

Aziz trobà la seva mare desfeta en plors, perquè ja es pensava que el seu fill era mort. Fins i tot havia fet construir una làpida a casa mateix per tal de plànyer la seva pèrdua. Abocada al damunt de la llosa i amb els cabells esbarriats, recitava:

No cal dir que l’alegria de mare i fill en retrobar-se fou immensa i no tingueren prou paraules per explicar-se tot el que havien viscut. Gràcies als regals rebuts, varen gaudir d’una vida folgada la resta dels seus dies, cosa que contribuí a fer-los oblidar les llatzèries passades.

Per la seva banda, Sulaiman Xah i Tajalmuluk, amb la seva esposa Dunià i amb tots els obsequis que Xahraman els havia preparat, se’n tornaren cap a la ciutat de les Dues Columnes.

La ciutat es mostrava bellament engalanada amb rics paraments i alegres garlandes, i tota la gentada que havia acudit a presenciar l’arribada del rei i del seu fill amb l’esposa, va prorrompre en aclamacions tan bon punt travessaren l’entrada principal. Durant tot el trajecte fins a palau, corns i trompetes emplenaren l’espai de sons estridents.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…