Nit 483

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Déu va voler que l’esposa quedés prenys. A les primeries de l’embaràs, reclamaren el savi des d’una ciutat llunyana que havia de menester els seus coneixements. Daniel, prest com sempre a servir, va embagular els llibres i s’embarcà. El mal fat va voler que el vaixell naufragués i que el mar s’emportés cap al fons les vides de viatgers i de tripulació i el bagul; només ell es va salvar gràcies a un tros del pal major al qual es va aferrar.

Després d’haver passat no poques vicissituds, el savi va tornar a casa, però la seva salut se n’havia ressentit. Daniel, veient com la vida se li escolava, s’afanyà a posar per escrit, d’una manera molt escarida, només en cinc fulls de paper, els seus coneixements i posà els fulls dins un cofret. Aleshores va voler parlar amb l’esposa, que ja estava en un estat de gestació molt avançat.

—Pressento que se m’acosta l’hora de la mort —va dir. Si portes al món un nen, m’agradaria que li posessis el nom de Hàssib Karimaddín i que li donessis la millor educació possible. Ah!, i si quan es fa gran et pregunta què li he deixat en herència, li fas a mans aquest cofret: conté els coneixements suficients perquè esdevingui l’home més aciençat del seu temps…

El savi Daniel no va poder seguir. Al cap de pocs dies va retre l’ànima a Déu. Familiars i amics ploraren aquella sensible pèrdua i l’homenatjaren amb unes exèquies mai no vistes.

La vídua no trigà gaire temps a portar al món un preciós nadó a qui, respectant la voluntat del seu difunt espòs, posà el nom de Hàssib Karimaddín. La mare, el mateix dia del feliç esdeveniment, requerí la presència dels astròlegs a fi que determinessin la carta astral del nounat.

—Aquest nadó viurà llargament —li explicaren—, però de ben jove haurà de fer front a grans dificultats. Un cop superades, esdevindrà tot un gran savi.

La mare l’alletà durant dos anys i, quan tot just va fer els cinc, el portà a estudi a fi que aprengués de lletra. El jovenet no trigà gaire a demostrar la seva absoluta ineptitud a l’escola, motiu pel qual la mare decidí de posar-lo a aprendre un ofici. Però aviat va tenir la sorpresa d’adonar-se que el seu fill tampoc no servia per treballar. Ella estava talment desesperada que no va fer pagar res d’escoltar-se la gent.

—Caseu-lo, dona. Ja veureu com, en haver-se d’ocupar de la seva esposa, s’espavilarà! —li aconsellaven.

La mare el va prometre amb una joveneta i va fer que s’hi casés. Tanmateix, Hàssib Karimaddín, al cap d’un bon temps de casat, encara no sabia com guanyar-se les garrofes.

Pel que sembla, tenien uns veïns llenyataires que, un bon dia, varen proposar a la mare que li comprés un ase, una corda i una destral per tal que pogués anar amb ells a la muntanya a tallar llenya i li digueren que es partirien tota la que arrepleguessin; amb el benefici que n’obtingués, podria cobrir les seves necessitats.

Aquella proposta li semblà d’allò més encertada, i no s’ho va fer repetir dues vegades. Comprà l’ase, la corda i la destral i confià el seu fill als llenyataires.

—No patiu per ell, si Déu vol ja se’n sortirà. Nosaltres així ho procurarem, al cap i a la fi és el descendent de qui fou el nostre xeic.

D’aquell dia ençà, els llenyataires i el jove es dedicaren a fer llenya, la carregaven als ases i la portaven a vendre a ciutat.

I vet aquí que, un dia que eren al bosc, els enxampà un xàfec tan fort que es veieren obligats a buscar recer dins d’una cova. Hàssib Karimaddín s’assegué tot sol en un racó i començà a copejar el terra amb la destral. Tot d’una, li semblà que el terra feia el característic so de buit i s’afanyà a picar de valent fins a deixar al descobert una pedra circular amb una nansa al mig. Força excitat, Hàssib va cridar els companys…

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…