Nit 224

M’han explicat, majestat —reprengué Xahrazad—, que els joves contaren al tresorer com s’havien deslligat i com havien decidit de seguir-li les petjades.

—Gràcies a Déu que se us ha acudit de fer-ho així! I gràcies, una altra vegada, per haver-vos arriscat per mi, ara cal que…

Un renill conegut interrompé les paraules d’agraïment del tresorer: el seu cavall era allà a la vora. Tots tres s’acostaren a l’indret d’on els semblava que provenia el renill i, efectivament, el trobaren ja molt més tranquil. Fàcilment, agafant-lo per les regnes, el seu amo el tornà a fermar en un arbre, i tot seguit van reprendre la conversa.

—Així no teniu intenció de dur a terme la sentència? —preguntà Amjad al tresorer.

—Déu me’n guard de fer-vos cap mal! Escolteu-me bé: ara cal que us canvieu de roba. Jo normalment porto un parell de mudes a la sella, us les podeu quedar. Les vostres, doneu-me-les, les empastifaré amb la sang del lleó i amb ella també ompliré les dues ampolles que el vostre pare em va donar. Tot això m’ho emportaré a palau. Però vosaltres no vindreu amb mi, fugiu, escapeu-vos per aquests mons de Déu. Jo diré a sa majestat que he complert la sentència.

—Faci’s la voluntat de Déu! —exclamà Asad.

Ambdós prínceps s’avingueren a seguir els plans del tresorer i, després d’haver-se canviat de roba, arribà l’hora del comiat.

—Endavant i sort, nois! —els saludà el tresorer muntat a cavall—. Se’m fa coster pensar que a partir d’ara ja no us trobaré a palau!

—No patiu! Sabrem cuidar-nos!

El tresorer arribà a palau sense novetat, amb la roba ensangonada i les dues ampolles plenes de sang. Tot just posar el peu a terra, demanà audiència al rei i es presentà davant sa majestat amb les faccions encara alterades per l’ensurt que li havia donat el lleó, trasmudament que el rei atribuí a la forta impressió causada per haver executat la sentència dictada contra els seus fills.

—Ja està? —li demanà Kàmar amb un evident deix d’amargor a la veu.

—Sí, majestat, ja està.

—I els nois? Com s’han portat? Com han reaccionat? Quines han estat les seves darreres paraules?

—Majestat, he de dir-vos que s’han portat com a dignes fills vostres, amb una enteresa i una fortalesa d’ànim increïbles. En tot moment han acatat la vostra voluntat i han dit que us respectaven per damunt de tot. També m’han encarregat que us digués que els heu condemnat sense assegurar-vos de si eren innocents o culpables, que no heu de confiar en les dones i que recordeu que:

Aquelles paraules colpiren el rei. Kàmar acotà el cap pensatiu i endevinà el que li havien donat a entendre.

—Porteu els seus vestits… i la sang? —demanà al tresorer amb veu tremolosa.

—Aquí ho teniu. Deixo les ampolles a terra.

I prement el fardell de la roba contra el seu pit, Kàmar esclafí a plorar desconsoladament.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…