Nit 801
M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Hassan, tot valor, va respondre:
—M’he fet el propòsit de reunir-me amb la meva esposa i els meus fills i si hi deixo la vida m’és igual, al capdavall, si no estic a la seva vora la vida no té cap sentit per a mi —i va recitar—:
En perdre el meu amor
i acréixe’s el meu mal,
vaig cridar de dolor,
i vaig cridar, malalt.
Perquè enyor vaig sentir
sa terra vaig besar,
però tan sols serví
per la pena augmentar.
Que Déu se n’apiadi!
En mi sempre és present.
El meu mal va en augment
i no crec que s’acabi!
Em diuen: «Paciència»,
però m’ha abandonat.
L’hora del comiat
va revifar la ardència.
I quan ella em va dir:
«Mon nom tingues present
quan jo ja sigui absent»,
em vaig quedar atordit.
Després de la partença
tindré en algú consol?
Defalliré tot sol
car era ma defensa.
En tornar ben colpit,
després del comiat,
els malvats enemics
de mi se n’han mofat.
Que trist! Això temia.
Oh, passió, revifa’m!
D’ençà de la partida
m’he quedat sense vida.
Mes si tornés demà
el meu goig fóra gran.
Déu meu, quina alegria!
La calma em tornaria!
I us dic que no he plorat,
no pas a raig ni a dolls,
sinó que he destil·lat
el plor de gota en gota.
La fermesa i la contundència amb què Hassan va parlar donaven entenent que estava disposat a tot. El xeic Abdalkuddús, però, va voler saber si aquelles paraules eren simplement això, paraules, o bé era coratge de debò.
—Hassan —va dir—, saps que la dona que vas a buscar és la filla del rei de l’arxipèlag Uak? I saps que aquelles terres són un cau de genis, dimonis, bruixots i gent d’aquesta llei i que jo no he conegut ningú que hagi emprès el viatge i que n’hagi tornat? I encara et diré més, hi ha un exèrcit tan nombrós com poderós format per dones guerreres i virils. Creu-me, Hassan, torna-te’n a casa, ara hi ets a temps!
—Gràcies per les prevencions, però estic tan enamorat i estimo tan els fills que encara que em digueu que em faran a trossos hi penso anar. No patiu; si Déu vol, tornaré sa i estalvi i amb l’esposa i els fills. —I per remarcar l’amor que experimentava va recitar—:
Sou allò que més anhelo,
éssers més bells jo no he vist;
em sou car com ulls i orelles:
el meu cor heu seduït
i des que l’heu posseït
no faig res més que patir.
No vull pas que imagineu
que he d’oblidar vostre amor,
però el tracte que em doneu
em fa tothora sofrir.
D’ençà que vàreu partir
tristor sempre tinc al pit,
i aquella gran alegria
se m’ha tornat melangia.
Amb dolor miro els estels
i de sobte el plor m’amara,
talment pluja desbocada.
T’allargues, nit, per a aquell
que el seu son no pot trobar
i la lluna ha d’observar.
Oh, vent! Saluda’ls de grat
si passes pel seu camí,
ja que la vida és fugaç.
I digue’ls el meu patir,
car de mi no saben res.
Que així ho vulgui Déu Excels!
—Sí, ja sé que te’ls estimes infinitament —va recalcar el xeic Abdalkuddús—, però i ta mare? Permetràs que experimenti el dolor de la teva pèrdua?
—Xeic Abdalkuddús, no hi insistiu més. He dit que o torno amb la meva esposa i els fills o moriré intentant-ho.
I va recitar:
Per l’amor us puc ben jurar
que no he traït el vostre pacte,
perquè no sóc d’aquells roïns
que van trencant el compromís.
Són tan grans els meus sentiments
que si els coneguessin la gent
diria: «No hi és tot, és boig!».
Tristesa, enyor i desconhort!
Qui podria, sentint això,
plenament viure de debò?
El xeic Abdalkuddús va comprendre que aquell jove per res del món, ni que li anés la vida, no renunciaria al seu propòsit.
—Molt bé, Hassan —va dir—, resaré perquè Déu no et deixi de la seva mà. En aquesta carta que t’he donat et recomano a Aburrix, fill de Balkís —la filla de Muín—, ell ha estat el meu mestre i tothom, homes i genis, el respecten.
Llavors, va ajudar a muntar Hassan, va obrir la porta de l’esquerra per on va aparèixer una gran esplanada que es perdia en l’horitzó i va donar un cop de palmell a la gropa del cavall, que va arrancar a córrer com un esperitat.
Després de cavalcar deu dies sense descans, el cavall es va deturar dalt d’un turó i va fer un renill eixordador. I, com si la terra els vomités, van començar a acudir cavalls i més cavalls, tants, que eren incalculables. Com si ho tinguessin perfectament assajat, van encerclar el cavall que duia Hassan i, en ordenada formació, el van escortar fins al davant mateix de la cova i, de la mateixa manera que havien aparegut, van desaparèixer. Hassan va descavalcar i va posar les regnes sobre la sella, tal com li havia dit el xeic Abdalkuddús i el cavall s’endinsà en la cova. Hassan, sempre seguint les instruccions del xeic, es va asseure a tocar la boca de la cova perplex per tot el que havia vist i intranquil per les conseqüències d’aquella aventura, car no sabia el que li deparava l’avenir.
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…