Nit 693

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que el califa Muàuia encara afegí:

—A fe que mai no n’havia sentit una de tan grossa com aquesta.

I seguidament ordenà que li portessin ploma i paper i escrigué un missatge a Maruan ben Alhakam que deia, entre moltes altres coses: «M’he assabentat que t’has excedit en l’aplicació de la llei i has perjudicat els teus súbdits. Has de saber que un governant, per tal d’actuar amb equitat, s’ha de mantenir sempre fred davant les passions i els plaers». I acabà amb aquestes ratlles: «Un càrrec impropi de tu ostentes, penedeix-te de l’adulteri comès! He rebut queixes del malaurat jove i m’ha demanat que esbrinés aquest assumpte. Jo fermament he promès, per la meva fe i la meva religió, que ho compliria. Si tu desobeeixes el que et dic i sols em mostres rebuig et convertiré en carnassa per a les aus rapinyaires. T’ordeno que repudiïs Suad i que me la facis arribar amb una gran comitiva; posa-la damunt d’una muntura amb Kumait i Nasr ben Dubian. Que així sigui!».

Va plegar el full, l’enlacrà amb el segell califal i requerí la presència de Kumait i Nasr ben Dubian, els seus col·laboradors de confiança en assumptes delicats. Els posà al corrent del cas i els envià cap a Medina amb el missatge per a Maruan ben Alhakam.

Després de les salutacions de consuetud, lliuraren l’escrit a Maruan ben Alhakam i li explicaren quina era la situació exactament. Si bé Maruan s’entristí profundament, no es podia oposar a les ordres superiors i va fer presentar Suad per tal de repudiar-la al moment, davant de Kumait i Nasr ben Dubian, que en foren testimonis. Els disposà la comitiva i, abans de partir, els féu a mans aquest escrit adreçat a Muàuia:

Kumait i Nasr ben Dubian tornaren a Damasc sense entrebancs i es presentaren davant sa majestat per tal de lliurar-li l’encàrrec i Muàuia, en llegir el missatge del seu delegat, comentà:

—Ha fet bé d’obeir amb tanta celeritat. Quant a la dona, potser exagera…

I va ordenar que fessin passar Suad. Muàuia va poder comprovar que, efectivament, l’elegància i perfecció de la figura d’aquella dona eren del tot indescriptibles. I intercanvià quatre paraules amb ella, amb la qual cosa s’adonà que, a més a més, era una boca d’or.

Sense mitjançar cap més paraula, i després d’una breu reflexió, ordenà que cridessin el beduí.

—Si poguessis passar sense ella —gosà proposar-li el califa—, et donaria a canvi unes quantes donzelles verges de les més belles del meu harem i, amb cada una, mil dinars a més d’un sou anual a càrrec del tresor públic que et permetria de viure folgadament.

Al beduí, que estava desfet, només li faltava sentir la proposició del califa per acabar-se d’ensorrar. Aquelles paraules li causaren tal commoció que de poc no s’hi queda.

—Què et passa? —preguntà Muàuia, astorat.

—Si vaig acudir a vós per tal que poséssiu fi a la injustícia que amb mi va cometre Alhakam, a qui podré demanar clemència si ara sou vós qui té el mateix propòsit?

I recità aquests versos:

—Majestat, heu de saber que, sense ella, ni el vostre califat no acceptaria —afegí el beduí, i conclogué amb aquests apariats:

—Ara, però, ni tu ni Maruan ben Alhakam ja no hi teniu dret, l’heu repudiada —objectà el califa—. De manera que el més assenyat és preguntar-li la seva opinió: la casarem amb qui ella vulgui, i si ets tu l’elegit te la lliurarem immediatament.

—Entesos —va fer el beduí.

—Suad —demanà el califa, adreçant-se a la dona—, a qui t’estimes més: al califa, amb el seu honor, poder, palaus, béns i tot el que tu mateixa has pogut contemplar, a Maruan ben Alhakam, amb la seva tirania i opressió o bé a aquest beduí, amb qui només patiràs fam i misèria?

Ella, amb admirable enteresa, recità aquests versos:

I afegí:

—Per Déu, majestat, us asseguro que per res del món ni en cap circumstància no l’abandonaré. Per la nostra llarga relació i per l’amor que m’ha demostrat amb ell compartiré l’adversitat, tal com vaig ser partícip de la seva joia un dia.

El califa, profundament impressionat pel seny, l’amor i la fidelitat de què acabava de fer gala Suad, ordenà que donessin deu mil dírhams al beduí, que marxà amb ella.

Història de Damra ben Almuguira

En una de les seves nits d’insomni, Harun Arraixid requerí la presència d’Alasmaí i de Hussain Alkhalí i els digué:

—Conteu-me alguna història. Comença tu mateix, Hussain.

—Amb molt de gust, majestat. Fa anys, vaig haver de viatjar a Bàssora per tal de lliurar a Muhammad ben Sulaiman Arrabí el panegíric que m’havia encarregat. I es veu que li agradà tant que em va fer quedar a casa seva.

Així doncs, un dia que tenia intenció d’arribar-me a l’amarrador, pel camí de Muhàlaba, vaig ensopegar un bat de sol que m’obligà a acostar-me a una casa a demanar aigua.

Pel porxo de la casa s’hi passejava, amunt i avall i neguitosa, una donzella d’una bellesa peregrina. Tenia un caminar gronxadís, com branca d’arbre al vent, i duia una túnica de color de flor de magraner i un mantó de seda de Sanà. Li ornaven el front uns rínxols negres com l’atzabeja i la línia sinuosa de les fines i llargues celles li coronava uns grans ulls de color fosc. Les seves galtes prominents acompanyaven un elegant nas aguilenc, i pels rojos llavis ben contornejats espiaven unes dents de perles. El collaret d’or vermell que li queia fins a la pitrera no feia sinó embellir encara més tanta venustat. I sota la rogenca túnica, que contrastava amb la blancor de les seves mans, s’hi endevinaven uns pits tensos i tendrals com magranes i un ventre lletós de plecs harmònics perfumats d’almesc. Els turmells anellats eren el colofó de les fermes cames que, en moure’s, feien badocar el més indiferent. Recordava aquella a qui foren dedicats aquests versos:

Potser pel fort aroma d’almesc que se sentia en tot el carrer i el porxo de la casa no gosava acostar-m’hi. Finalment, però, em vaig decidir a fer unes passes endavant per tal de saludar-la. Ella em tornà la salutació amb una veu dolça que deixava entreveure una profunda tristor, com d’una ardent passió amagada.

—Senyora, sóc foraster, us faria res de fer-me portar una mica d’aigua? Us n’estaré infinitament agraït —li vaig demanar, educadament.

I ella, amb gran sorpresa per part meva, em sortí amb aquest estirabot:

—Marxeu, bonhome, no estic per aigües ni per menges, jo!

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…