Nit 772
M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Said continuà:
—Dels dimonis no en quedà ni rastre, només un munt de cendra, i ja et pots imaginar amb quina alegria els companys i jo ens posàrem en camí. Al cap d’una estona de fer via ens vam dividir en dos grups i els del meu grup ens aturàrem a reposar i a fer un mos al costat d’un doll d’aigua. I vet aquí que mentre érem allà, vam veure que pel camí s’acostava un home alt com una torre, amb unes orelles llarguíssimes, una mirada estranyament brillant i la barba que gairebé li arribava a la cintura. Al seu darrera hi anava un ramat d’ovelles, de manera que vam pensar que devia ser un pastor. L’home ens va saludar, es va mostrar força amable amb nosaltres i, quan li vàrem dir que érem uns nàufrags que rondàvem perduts per aquells verals, ens va convidar a casa seva a menjar xai.
Només amb el fet d’imaginar que menjaríem carn se’ns va fer la boca aigua i el vàrem seguir fins que ens va indicar l’entrada de casa seva: era una cova situada al galter d’una muntanya i ens va dir que hi entréssim, que allà hi trobaríem uns altres hostes, i que ell no trigaria a venir i ens oferiria un bon àpat. Il·lusionats i contents vam entrar a la caverna i allà, tal com ens havia avisat el pastor, hi vàrem trobar els altres hostes, un grup d’homes arraulits en un racó, tots ells molt esporuguits i, absolutament tots, cecs com talps. Jo em vaig acostar a un d’ells i li vaig preguntar:
—Què us passa? Que esteu malalts?
—Qui parla? Qui ets tu? —va fer l’home tot espantat.
—No tinguis por, jo i els meus companys som un grup de nàufrags que vaguem perduts per aquestes terres —vaig dir amb veu dolça per tranquil·litzar-lo—, hem trobat el pastor i ens ha convidat a menjar amb vosaltres.
—Convidat? Ai, pobres desgraciats! —exclamà.
—Què passa? Hi ha res de mal? —vaig dir.
Llavors, si he de dir la veritat, ja era jo l’espantat.
—Que potser et penses que és un pastor aquell maleït? És un ogre devorador d’homes! —explicà—. Amb l’engany d’invitar-nos a menjar ens va conduir cap a aquesta cavorca, ens va encegar i ara formem part del seu rebost, cada dia un de nosaltres li serveix d’àpat.
—Valga’m Déu! I com us va encegar?
—Ens va convidar a veure llet i es veu que la llet era emmetzinada. Si te n’ofereix, sobretot no en beguis…
Tot just dit allò, es presentà l’ogre amb tres xais al darrera i ens va posar uns bol de llet a les mans mentre ens deia amb una veu amable i melosa:
—Beveu, amics, beveu; deveu estar assedegats amb la calor que fa avui.
No vaig tenir temps d’avisar els meus companys i els desgraciats en varen beure, però jo només ho vaig fer veure. Vaig fer un forat a terra i vaig llençar-hi la llet mentre cridava amb tots els altres:
—Els meus ulls! Què em passa? No veig res!
L’ogre va tancar l’entrada de la caverna amb una pedra i va dir.
—Tranquils, tranquils, és que és molt fosc aquí.
I tot seguit va fer un foc a terra, va degollar els xais, els va esquarterar i els va rostir a l’ast. Després ens va oferir carn i, mentre els meus companys en menjaven, jo vaig fer el mateix que amb la llet, no me’n fiava de res que vingués de les mans de l’ogre, i en acabar de menjar ens va repartir gots de vi a tots, vi que jo també vaig llençar.
Amb els efluvis de la beguda, els meus companys es varen adormir i aleshores l’ogre ens va començar a palpar a tots, segurament per veure quin de nosaltres li feia més peça per al proper àpat. Per sort, però, en aquells moments ell mateix ja estava tip i anava també força de tort, de manera que no va tardar gaire a adormir-se i a roncar com un marrà.
«Ara que dorm és l’hora d’actuar, me n’he de rumiar alguna per sortir d’aquí», vaig pensar, i tot mirant els asts de ferro, encara roents, amb què l’ogre havia rostit la carn se’m va acudir una idea i em vaig afanyar a posar-la en pràctica. Vaig agafar dos asts, em vaig acostar a l’ogre adormit i, amb tota la força dels meus braços els hi vaig enfonsar als ulls. L’ogre, és clar, es despertà de cop llançant alarits i, foll de ràbia i de dolor, començà a perseguir-me per la caverna. Però ell anava a les palpentes i jo hi veia clar, i el bon home que des d’un principi m’havia advertit del perill em va dir a l’orella:
—Al costat de l’entrada hi ha un sabre, agafa’l i amb ell clava-li un bon cop a l’alçada de la cintura, llavors morirà.
Vaig dirigir-me a l’entrada de la cova i, efectivament, vaig trobar-hi el sabre, el vaig empunyar, vaig esperar que l’ogre es cansés un xic més corrent per tota la cova i llavors li vaig etzibar un cop tan fort que el va partir pel mig. El maleït, però, no va quedar mort encara i va cridar:
—Mata’m, miserable, mata’m! Clava’m el cop de gràcia!
—No! No ho facis! —m’advertí de nou el cec que s’havia convertit en el meu àngel bo—. Deixa’l així, que ja es morirà; si li clavessis un altre cop reviuria, creu-me.
Li vaig fer cas i, pocs instants després, l’ogre va expirar.
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…