Nit 428

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que el criat informà el seu amo del desig d’Alí.

—Senyor, senyor —va dir—, el marxant s’ha entossudit a fer nit, tant sí com no, a la casa gran.

—Valga’m Déu, que se li ha girat el magí? Però…, però que no li has dit…

—Sí, sí, però no hi ha manera de fer-li entrar al cap. No vol escoltar raons.

—Som-hi.

I, a grans gambades, criat i comerciant arribaren a l’atzucac on hi havia la casa maleïda.

—Però home de Déu, que no us va bé una d’aquestes altres dues cases! —va dir el comerciant.

—No. He dit que vull aquesta i cap altra —contestà Alí.

Finalment, després d’intentar que Alí s’avingués a raó sense aconseguir-ho, el comerciant hi va accedir.

—D’acord. Voleu aquesta, doncs aquesta tindreu. Això sí, que quedi ben clar que, de tot el que us esdevingui aquí dins, jo no en vull ser el responsable.

I, adreçant-se a Massud, afegí:

—Vés al jutjat i que vingui el jutge i dos testimonis a casa. Ho hem de fer oficialment —conclogué, mirant-se Alí.

Una vegada el jutge hagué redactat l’acta, fent-hi constar el compromís, el comerciant lliurà les claus a Alí. D’aquesta manera, Alí al davant i Massud al darrere, carregat amb una màrfega, una llanterna, un canelobre amb una candela, un gibrell, una gerra, una tassa i recapte arribaren a la casa. Massud no posà ni els dos peus dins la casa, ho deixà tot al costat mateix de la porta i tocà el dos més ràpid que el vent. Alí va encendre la llanterna i començà a inspeccionar l’interior. Era gran de debò i per bé que es notava que feia temps que ningú no hi habitava, feia goig. Va pujar a la planta de dalt i va entrar en una habitació, era una sumptuosa sala amb trespol daurat i terra i parets de marbre de tots colors. «Aquí dormiré i que sigui el que Déu vulgui», es digué. Immediatament després va tornar a la planta baixa i concretament al pati interior. Hi havia observat el brocal d’un pou i a la vora un poal; el tirà al pou i en va treure un poc d’aigua. Alí es rentà i es disposà a fer l’últim àpat del dia, mal només fos un mos; havent menjat, va fer les ablucions i resà. Net de cos i d’esperit, agafà la màrfega, pujà a la sala que havia triat, es preparà el jaç i es posà a llegir l’Alcorà, disposat a acceptar qualsevol sort que li sobrevingués.

«Tant de bo Déu se m’emportés», estava pensant quan, tot d’una, una veu, gruixuda i esfereïdora, va trencar el silenci i féu tremolar la tènue llum de la llanterna.

—Alí ben Hassan, et tiro l’or?

Alí, sense mostrar cap mena d’esporuguiment, es posà dempeus sobre la màrfega i demanà amb veu ferma:

—De quin or em parles?

Aleshores, el trespol s’esberlà i en va caure una pluja d’or que encatifà tota la cambra i de poc que no el treu fora de l’estança. Llavors aquella veu afegí:

—Deixa’m lliure ara mateix, ja he acabat la feina.

—Calma, calma! Et conjuro per Déu que em diguis primer a què ve aquest or.

—Aquest or et pertany des de ben antic; tots els qui havien dormit en aquesta casa, en sentir que els cridava pel nom d’Alí ben Hassan i els preguntava si ja els podia tirar l’or, s’esgarrifaven i es posaven a xisclar com esperitats. Aquesta reacció em demostrava que cap d’ells no era Alí ben Hassan i, per tant, baixava a tallar-los el coll. Com que tu ets el veritable Alí ben Hassan, encara afegiré que al Iemen hi tens un gran tresor, només cal que el vagis a recollir. I ara et voldria demanar que em deixessis en llibertat.

—A fe que no et deixaré en llibertat fins que no vagis al Iemen a buscar-me aquest tresor que dius i me’l portis aquí.

—Si te’l porto, m’alliberaràs juntament amb l’altre esclau que custodia el tresor?

—Sí.

—M’ho has de prometre.

—T’ho prometo. Però encara t’he d’encarregar una altra cosa —digué Alí, abans que el geni no marxés.

—De què es tracta?

—Mira, la meva esposa i els meus fills viuen al Caire, vull que me’ls portis sans i estalvis.

—Dóna-ho per fet, si Déu vol te’ls portaré, juntament amb servents i esclaus i el tresor del Iemen.

Alí donà tres dies de coll al geni per complir l’encàrrec. Mentrestant, ell començà a donar tombs per la cambra, buscant un lloc on amagar tot l’or. En un racó, va veure una llosa de marbre amb un travesser, el va treure per fer-la córrer i vet aquí que aparegué una porta. En obrir-la, hi va trobar un gran cofre ple de saques buides on va poder encabir tot l’or. En acabat, tancà la porta, va tornar la llosa al seu lloc i hi tornà a col·locar el travesser. L’endemà, quan el servent que l’havia acompanyat el dia anterior s’hi acostà, renoi quina sorpresa!, se’l trobà assegut al banc que hi havia darrera la porta i se n’anà cames ajudeu-me a informar d’aquella novetat el seu amo.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…