Nit 908

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que el sisè conseller va explicar:

L’aranya i el vent

Una aranya havia construït el seu niu a l’angle més alt d’una porta, i allí vivia, tranquil·la i regraciant Déu per haver-li donat un lloc tan segur, fora de l’abast dels rèptils, i un aliment constant. Tanmateix, el Creador va voler comprovar si l’agraïment de l’aranya era del tot sincer i va fer que es desfermés un fort vent de llevant que, d’una bufada, s’endugué, tela i aranya, de dret al mar. Les onades van dur, sana i estàlvia, l’aranya a terra ferma i ella donà gràcies a Déu per haver-la salvat i alhora va recriminar el vent per haver-la foragitat d’un lloc tan segur sense més ni més. El vent li va demanar que tingués paciència que d’una altra bufada la tornaria al seu lloc; però va bufar vent del nord i encara l’allunyà més. L’aranya, però, no es va despacientar, ans al contrari, va continuar creient en les paraules del vent i en la Divina Providència. I així fou com, tot d’una, s’aixecà una ventada del sud que en un batre d’ulls la tornà a la porta.

—I han estat la vostra paciència i la vostra fe en Déu, majestat —va dir el conseller—, el que us ha fet ser digne del premi que Ell us ha donat. Lloat sia Déu per no haver permès que el nostre benamat rei hagi hagut de deixar aquest món sense poder regalar-se amb la contemplació d’un plançó tan virtuós! —va cridar aleshores.

—Lloat sia! —respongué la sala en un sol clam.

Llavors s’aixecà el rei Giliad i tothom emmudí.

—Alabar Déu precedeix qualsevol altra lloança i donar-li les gràcies precedeix qualsevol altre agraïment —va dir—. Déu és Únic, Etern, Creador i Sostenidor del món! Ell és qui concedeix terres i senyories al servent que més li plau, qui tria el seu representant entre els homes i qui els dóna la justícia, l’equitat, l’observança dels ritus i de les tradicions, l’obrar bé i la rectitud. Tots aquells que compleixin els preceptes de Déu, que es conformin amb el que tenen i es mostrin humils al Senyor no sofriran les penes d’aquest món i es faran mereixedors de grans recompenses en l’altra vida. Déu mai no desempara els benefactors! Però aquells que no compleixin els designis divins, que manquin a la fe, rebutgin el Senyor i prefereixin la vida mundana a la vida eterna, aquells no deixaran petja en aquesta vida ni tindran cabuda en l’eterna. Déu té un bastó que pega sense fer remor! Els consellers, tots ells visirs, han parlat de la nostra justícia i del nostre bon comportament com a causa que Déu ens hagi concedit favors i béns i cadascun d’ells li ha donat les gràcies i l’ha lloat. I ara jo, fervorós servent de Déu i seguint els dictats del meu cor, dono gràcies a Déu en nom de tots vosaltres. També els consellers han dedicat paraules al nounat i ens han recordat que aquest fet significa una renovació dels favors divins envers nosaltres, ja que a causa de la meva avançada edat, a l’hora de concebre fills, la incertesa augmenta i també la desesperació. Aquest naixement és un bé per a tots perquè ens ha alliberat d’haver de nomenar rei algú que no fos de la mateixa nissaga. Agraïm a Déu que hagi escoltat els nostres precs i ens hagi concedit aquest plançó i li preguem que sempre el porti pel recte camí i el converteixi en rei just i equitatiu per al poble i que el protegeixi de tot mal!

Quan el rei Giliad va haver acabat de parlar, tots els presents s’aixecaren i, un per un, desfilaren davant seu prostrant-se i besant-li la mà. Quan tothom va haver marxat, el rei va entrar a palau i se n’anà de dret a visitar el nadó; durant una estona es va regalar mirant-se’l, resà per ell i l’anomenà Uird Khan. Va ser llavors mateix quan el rei Giliad va decidir donar a Uird Khan la millor educació que fins aleshores cap fill de rei hagués rebut.

Amb aquest pensament va fer construir al bell mig de la ciutat un alcàsser amb tres-centes seixanta habitacions i a cada porta va manar que s’hi gravés la disciplina que s’hi impartiria. Una vegada els menestrals hagueren comunicat al rei Giliad que l’alcàsser era llest, el rei hi va internar Uird Khan, que ja era un marrec de cinc anys, i va escollir els tres erudits més grans del reialme per tal que formessin el noi en totes i cadascuna de les branques del saber. Els erudits, un dia en una habitació, un dia en l’altra, començaren a instruir Uird Khan sense donar-li ni un moment de respir.

Ja de bon primer el noi va demostrar tenir aptituds i disposició per aprendre, millor que qualsevol altre, totes les matèries. Fins i tot els erudits ho trobaven inexplicable i no es podien estar de comentar al visir Ximàs —que havia rebut l’encàrrec reial de fer un informe setmanal dels progressos del noi— que mai no havien vist una persona tan dotada i que bé es podia dir que Déu havia afavorit el rei amb aquell fill.

A l’edat de dotze anys, Uird Khan havia après tot el que calia i més, i els tres mestres decidiren que els coneixements del noi eren sòlids i que el podien presentar ja al rei.

—Majestat —va dir un dels erudits—, el vostre fill ha estat instruït d’allò més bé i no peco d’agosarat si dic que cap dels savis d’avui dia li passaria la mà per la cara en la matèria que sigui. Nosaltres —i va assenyalar els altres dos erudits— us felicitem per ser pare d’un fill que ha de ser l’enveja de tothom i demanem a Déu que us doni llarga vida per gaudir de la companyia de fill tan excels.

I, amb la vènia del rei, els tres mestres se’n tornaren a l’alcàsser. A soles, el rei va deixar aflorar tota la satisfacció i l’orgull de pare i s’agenollà a terra amb els braços oberts i la mirada cap al cel, llavors va dir: «Lloat sia Déu, Totpoderós i Excels, per aquest gran do!».

Seguidament s’aixecà i va fer cridar el visir Ximàs. Aquest, quan va arribar, es prostrà davant del rei i li besà la mà.

—Ximàs —va dir el rei tot cofoi—, acaben de marxar els tres mestres d’Uird Khan i m’han dit que la instrucció del noi ja ha acabat, que ho sap tot sense excepció i que és una llumenera. Què et sembla?

El visir Ximàs va restar uns moments en silenci i a la fi digué:

—El robí, per molt amagat a la pedra que estigui, si hi ha una escletxa, sempre brilla. I el vostre fill, majestat, malgrat la seva jovenesa ja és tot un savi. Demà, Déu volent, si us hi aveniu, m’agradaria posar-lo a prova fent-li unes quantes preguntes davant de savis, d’experts, de científics i, si voleu, d’alguns cortesans.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…