Nit 685
M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Iunis encara afegí:
—Tanmateix, la donzella no escau a la seva categoria.
—Doncs jo us diré que sí em penedeixo d’haver marxat amb ella. Mireu, tot just endur-me-la, vaig pensar que realment vós éreu un home ben estrany, pel fet de posar-me la confiança i lliurar-me la donzella sense saber qui era. Recordeu el tracte que vàrem fer ahir?
—Sí, perfectament —confirmà l’escrivent Iunis.
—Així, doncs, me la veneu per cinquanta mil dírhams? —insistí Alualid.
—Sí, senyor.
—Noi, porta els diners! —ordenà a un servent, tot just sentir la resposta afirmativa de Iunis.
Alualid li féu a mans la quantitat acordada a canvi de la donzella i encara demanà al mateix servent que li portés mil cinc-cents dinars. Seguidament li explicà:
—Els cinquanta mil dírhams corresponen a la donzella, els mil dinars són la recompensa per la vostra bona fe i els cinc-cents restants són per pagar-vos el viatge cap al vostre país i per comprar els regals per a la vostra família. Us està bé?
—I tant! —va dir Iunis, disposant-se a fer-li besamans, i prosseguí—: He tingut l’honor de conèixer-vos, d’apreciar-vos i de comprovar la vostra generositat.
—Encara no m’he cansat d’escoltar com canta ella —va fer, abans Iunis no marxés, i ordenà que els la portessin.
A les ordres del seu nou amo, la donzella recità:
Tu reuneixes galanor,
bon caràcter i finor.
Turcs i àrabs són bellor
però ningú no t’iguala;
gasela, estima a qui t’ama,
ni que sigui visió.
Sàpigues que el teu amor
em causa tanta desgràcia
que no trobo temperància.
Quants homes abans de jo
han patit ta impietat!
No sóc el teu primer amat,
però sóc afortunat
de tenir-te, preat bé,
que ànima i fortuna m’ets.
Aquelles belles paraules li havien agradat tant que Alualid no tenia prou paraules per elogiar l’excel·lent educació que Iunis havia sabut donar a la donzella. I, seguidament, ordenà a un dels seus servents que ensellés una atzembla per a Iunis i que carregués totes les seves possessions per tal que pogués tornar-se’n al seu país. Per tot comiat, li digué:
—Iunis, si mai us assabenteu que arribo a ostentar la màxima autoritat, no dubteu a recórrer a mi. Us prometo que us ajudaré en tot i per tot la resta de la vostra vida.
Efectivament, tan bon punt Alualid prengué possessió del palau califal, Iunis s’hi presentà i va poder comprovar com aquella promesa, feta temps enrere, es mantenia. Li oferí un lloc de gran responsabilitat i li assignà els sous i rendes propis del càrrec. L’escrivent Iunis esdevingué immensament ric i fou un fidel servidor del califa Alualid ben Sahl fins que un assassinat segà la vida del sobirà (Déu el tingui en sa glòria!).
Harun Arraixid i la noia àrab
Conten que, una vegada, el califa Harun Arraixid i el visir Jàfar Albarmakí es trobaren, mentre passejaven, un grup de noies que carregaven aigua, i el califa se’ls va acostar per tal de demanar-los-en un glop. Una de les donzelles se’ls mirà i recità:
Digues al teu espectre
que fugi del meu son;
vull repòs i silenci,
descans vol el meu cos.
Si als palmells de les mans
és tot malalt d’amor,
com sabré sense temor
quant durarà el lligam?
Harun Arraixid es meravellà de l’eloqüència de la jove.
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…