Nit 175
M’han explicat, majestat —continuà Xahrazad—, que el rei Xahraman aquella nit no va poder aclucar l’ull. Estimava el seu fill amb bogeria i, a pesar de l’ofensa rebuda, el torturava la idea d’imaginar-se’l en aquella inhòspita cel·la. A més, normalment solia desitjar la bona nit a Kàmar amb una abraçada abans de retirar-se a dormir, i trobava molt a faltar aquell moment dolç de la jornada.
Ara d’un costat, ara de l’altre, els minuts transcorrien com si estigués estirat damunt d’unes brases i el son no acudia a conhortar el seu intens neguit. Amb llàgrimes als ulls, sa majestat no feia altra cosa que recordar el benamat Kàmar i, de tant en tant, recitava algun poema per entretenir el pas feixuc de la forçada vetlla. Entre altres, li vingueren a la memòria aquests versos:
Ronseja la nit, es fa llarga
mentre el censor dorm ben calmat
i jo tinc el cor esqueixat
per una llunyania amarga!
Em recobreix negre domàs,
no em vol el son i, capficat,
em giro i dic desesperat:
«Oh, llum de l’alba, quan vindràs?».
I aquells altres que fan:
He vist la processó d’estels:
la Polar coberta de vels
i de les Plèiades la cua
al bell extrem de la corrua,
prop de l’Ossa Major de dol.
I jo sé el motiu del condol:
la seva llum mor amb el dia
i al cel ben prest ja no estarien.
Presoner a la torre, el príncep Kàmar tampoc no tenia una nit millor. Un criat li havia portat la safata amb el sopar, però el noi només havia menjotejat una mica, sense ganes. Al seu pensament només hi havia lloc per a l’autocensura i el penediment. «Ja m’ho havien advertit els mestres que per la llengua l’home es condemna», es digué anguniejat, i, entre llàgrimes i sospirs, recità:
Una entrebancada amb el peu
obliga a anar a poc a poc,
una ensopegada amb la veu
en l’home pot causar la mort.
Per mitigar la pena, Kàmar es concentrà en l’oració durant una estona i, tot seguit, agafà l’exemplar de l’Alcorà que li havien deixat a la tauleta…
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…