Nit 100

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que el sobresalt fou majúscul i l’espant s’apoderà del campament dels infidels; entre corredisses i enmig de l’enorme confusió, els capitans cridaven:

—A les armes! A les armes!

—Toc d’alerta, els mahometans ens ataquen!

—Repel·liu l’enemic, soldats de Crist! A tota ultrança!

I tal com havia suposat Xarkan, els cafres, amb la por al cor, atrapats en el filat de la tenebra i marejats encara pels vapors etílics, clavaven cops desesperats, a cegues, i occien els seus propis companys.

Només va faltar la descoberta de l’evasió dels captius musulmans, en clarejar l’albada, perquè la desmoralització acabés d’enfonsar l’escàs ànim de les malmeses tropes infidels. Contemplant l’estesa de ferits i cadàvers que ells mateixos havien provocat, un dels cabdills digué en to amarg:

—Ara ho entenc: són els fugitius els que han produït aquesta desfeta! Hem caigut en la trampa més pueril.

—Allà van! En aquell puig! —cridà llavors un soldat que corria cercant algun oficial—. Els he vist baixar per l’altre cantó!

Immediatament, un nodrit escamot es llançà a perseguir-los i, aprofitant que el pendent del tossal impedia l’escapada a galop tirat de Daualmakan i els seus, ben aviat aquests es veieren rodejats pels cristians.

Daualmakan i Xarkan creuaren una mirada significativa; no hi havia escapatòria possible: o rendir-se o combatre. I, com era d’esperar, els nostres no es feren enrere i decidiren de vendre cara la seva pell. Al crit de «Déu és Gran!» envestiren amb temeritat i esperit de sacrifici les files d’infidels.

Però aquell no fou l’únic testimoni de fe, ni el seu alarit l’únic precursor d’entrada en batalla. Més enllà del cercle d’armes croades que els apuntava, i amb gran estupefacció general, s’alçà una remor creixent de petjades humanes i de galops a l’uníson. Un cor d’ecos repetint el «Déu és Gran» envaí progressivament l’espai. Aleshores Daualmakan parà en sec l’atac. Totes les vistes es fixaren en el lloc d’on provenia el soroll i la cridòria, i van poder contemplar l’avenç d’un exèrcit que s’acostava sota un estol de senyeres de la Mitja Lluna. Aviat, el ressò clamorós del «Només hi ha un Déu i Mahoma és el seu Profeta» s’emparà de la plana.

El terra va trontollar i tots els supervivents de la gesta del congost del diable esbossaren un ampli somriure: estaven salvats! Amb els cors encesos i els braços d’acer carregaren contra els enemics. Els covards infidels es dispersaren campi qui pugui pel paratge, perseguits per les fletxes, les espases i les llances dels aguerrits musulmans i, al cap de poca estona, no quedà ni un sol cristià viu en moltes parasangreues a la rodona. Aquell gloriós dia féu història en els annals de l’Islam.

Però com s’havien assabentat els musulmans de la situació del rei i dels seus acompanyants? De fet, tal com se’ls havia encomanat, Bahram, Rustum i el camarlenc major havien conduït les tropes fins a les portes de Constantinoble, al peu mateix de les sòlides murades de la ciutat. I allà s’adonaren que els infidels havien organitzat la defensa i ja els esperaven preparats i armats fins a les dents. L’emperador havia fet cas dels consells de la mare de Hardub, aquell escurçó de Dauahi.

—No sé si cal dir als mestres armers que comencin a col·locar els almanjanecs i les espingardes —expressà en veu alta el camarlenc.

—En aquestes circumstàncies —s’afanyà a dir Bahram— no em semblaria gaire adequat d’iniciar el setge, sense el comandament de sa majestat.

—Fixeu-vos, hi ha un formiguer de gent dalt de les muralles, les torres i els merlets —assenyalà Rustum—. Aquests maleïts són molts més que nosaltres i, ara com ara, no comptem amb el rei ni amb Xarkan ni amb el visir Dandan. Valdria més que, de moment, enviéssim un destacament a buscar-los a la vall de Malukhinà, allà on ens van dir que es trobava la muntanya del convent de Matruhnà. Jo, personalment, estic molt intranquil per la seva trigança.

—I jo! —convingué el camarlenc—. Ja és hora de reaccionar. Vosaltres mateixos, endueu-vos-en deu mil homes, entre turcs i gent de Mòssul, i partiu immediatament cap a Malukhinà. Nosaltres ens quedarem aquí atendats a l’espera del vostre retorn o de qualsevol notícia.

I així fou com Bahram i Rustum, al comandament de l’expedició, emprengueren la marxa a la recerca de sa majestat i dels qui l’havien seguit al convent de Matruhnà. Tot fent camí, passaren a prop d’un espès boscatge i, des de l’esplanada, no s’adonaren que uns ulls capciosos els observaven a l’empar de la fronda. L’espia ocult entre els arbres no era sinó l’astuta i vella guineu, la bruixa Dauahi!

Sí, la vella s’havia apressat a fer via cap a Constantinoble de seguida que va veure Daualmakan i Dandan en mans dels cristians. Muntà un veloç corser i fugí camps a través com si els dimonis se l’emportessin. Quan ataüllà les tropes de Bahram i Rustum, imaginà que eren els musulmans que tornaven derrotats de la capital bizantina però, per prudència, descavalcà i s’amagà amb el cavall entre els arbres més propers. Aviat s’adonà que les seves primeres suposicions havien estat precipitades i falses: es tractava de tropes ben enteres que marxaven a bon pas, amb els estendards al vent damunt les astes perfectament verticals. I, és clar, aquella mestra de garneues se’n rumià una de bona i, exagerant els gestos i amb posat trasbalsat, els sortí a l’encontre:

—Socors! Auxili, musulmans! —cridava com folla—. Aneu, aneu a combatre les hordes del diable sense dilació!

Bahram reconegué a l’acte la figura d’Abdal·lah de Jerusalem amb la seva túnica blanca, parà en sec, desmuntà i besà el terra al seu davant.

—Què ha passat bon home? D’on veniu? —preguntà impacient el comandant—. On són els altres?

—Ai, ai, malaurats! El rei, Xarkan, el fidel visir, els nostres… prou que acomplírem la missió al convent de Matruhnà però, quan ens dirigíem triomfants a unir-nos amb vosaltres, ens atacà per sorpresa un exèrcit d’infidels: devien ser pel cap baix uns vint mil soldats! Qui sap si a hores d’ara ja són morts!

—I vós, com és que us n’heu escapat?

—Miracle! Déu va voler fer-me invisible als ulls dels incrèduls i invulnerable als seus trets. De sobte, em vaig notar envoltat d’una llum sobrenatural i, sense saber com, talment un somni, en un tancar i obrir d’ulls, em vaig trobar transportat en aquest bosc.

—Glòria a Déu! Ell us ha conduït a nosaltres. Potser encara hi ha esperança de retrobar-los amb vida; si us plau, digueu-nos a quin lloc es produí l’emboscada.

—A la falda de la muntanya del convent de Matruhnà, en el congost que hi ha abans de la vall de Malukhinà!

—Musulmans, endavant! —cridà Bahram—. Anem a salvar el nostre rei!

«Bah! Aneu-hi, aneu-hi, beneits! Segur que quan hi arribeu només hi trobareu matolls i pedres. Els bizantins ja deuen haver guillat amb els presoners pel camí de la costa cap a la capital», pensà Dauahi.

El fingit asceta girà cua i, parsimoniosament, s’endinsà una altra vegada en l’espessor del bosc per anar a recuperar la seva muntura. Però aquesta vegada, per sort, els malèfics plans de la bruixa no s’acompliren i l’exèrcit musulmà, tal com ja he explicat, arribà a temps de salvar el rei i d’infligir una derrota absoluta als infidels.

Després d’una breu celebració de la victòria, els expedicionaris es posaren en mans de l’Omniscient i decidiren de guanyar, el més aviat possible, la companyia de les seves tropes fidels, sota les muralles de Constantinoble.

Pel camí, Daualmakan no deixava d’agrair al Senyor el seu ajut en aquella magna empresa ni d’enardir els ànims dels guerrers amb frases convenients i composicions èpiques i, entre d’altres, improvisà aquesta lloa al Creador i als recents esdeveniments:

I amb els esperits plens de joia i d’esperança, els campions de la fe continuaren l’avançada.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…