Nit 325

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que la dona, commoguda pel gemecs que proferia des del fons de l’ànima el seu jove veí i pel seu lamentable aspecte, se li va oferir dient:

—Mira, queda’t aquí una estona i jo m’arribaré fins a casa de Raixid Addín, a veure si puc saber alguna cosa més. Espera’m, no tardaré.

Quan va tornar, la seva cara llarga reflectia prou bé que no era portadora de bones noves.

—Ai, Alí, Alí! Em penso que no retrobaràs l’estimada si no és al pont de Sirat, el pont prim i esmolat com fulla de ganivet por on travessen les ànimes l’infern de camí cap al cel —anuncià en to fúnebre—. Zumurrud ha desaparegut aquesta nit amb una bossa de diners de l’amo, les esclaves m’ho han dit. Hi havia el cap de policia que interrogava els del servei i ha destinat alguns agents per a la recerca. Però tot plegat pinta força malament.

Aquelles paraules només afegiren més turment, si és que això era possible, al cor d’Alí que, totalment desfet, se n’anà a casa. El jove, que es convertí en una ombra del que havia estat, es va recloure entre les quatre parets, desesperat de la vida. I sort en va tenir de les atencions de la sol·lícita veïna que, de tant en tant, l’anava a veure i li cuinava un brou d’aquells que alimenten o li donava aixarops que ella mateixa preparava.

Va passar tot un any durant el qual Alí va sobreviure igual que un vegetal, com un enze, sense cap il·lusió de res. Al llarg del dia, comptades vegades obria la boca per parlar i la major part només era per declamar melangioses composicions, com aquesta:

—Per més que ploris i et lamentis, ni plors ni laments no et tornaran la teva Zumurrud —li recordava sovint la vella quan el visitava—. Ets jove, Alí, reacciona. Surt a cercar-la! Qui busca, troba, home de Déu.

Per fi, un bon dia, Alí decidí d’abandonar l’angoixosa clausura i enfilar camí a la recerca de l’estimada. Amb una empenta que feia temps que no coneixia, va anar fins a casa de la veïna per tal de comunicar-li la decisió presa.

—Així m’agrada, ànim i endavant! —l’encoratjà ella—. Guaita, emporta’t aquest xarop que t’he preparat. És un reforçant i et farà bé.

Amb una afectuosa abraçada s’acomiadaren i Alí emprengué la marxa, jornada rere jornada, per aquests mons de Déu, fins que el destí el conduí a la ciutat que Zumurrud, com a alcaid, governava. Sortosament hi arribà a primer de mes i, assabentat pels vilatans que tenia lloc l’àpat popular ofert per l’alcaid, acudí al pavelló.

De seguida que s’assegué al davant de la plata d’arròs dolç, els comensals l’avisaren del perill a què s’exposava i li explicaren la mala fi que havien tingut en els darrers mesos tots els qui s’hi havien instal·lat.

—M’és igual —va fer Alí després de sentir les explicacions—. Que sigui el que Déu vulgui. Potser així trobaré el descans definitiu de la meva fatigosa vida.

I començà a menjar, desoint tots els consells. Contràriament a les anteriors vegades, però, Zumurrud va deixar que s’atipés d’arròs, de tan desnerit que el va veure, i quan s’adonà que havia acabat, va dir als guàrdies:

—Porteu-me el jove que seu davant del plat d’arròs, però compte: tracteu-lo amb cura, no el subjecteu ni l’empenyeu de mala manera, i digueu-li simplement que l’alcaid li vol fer unes preguntes.

—A les vostres ordres.

Els guàrdies demanaren educadament a Alí que els acompanyés i ell hi accedí de bona gana. La resta de comensals mostrà la seva estranyesa davant del tracte diferent que rebia aquell que també havia gosat tocar l’arròs dolç.

—Tant de bo no acabi com tots! —manifestà un d’ells—. Sembla bon noi i té molta vida per endavant.

—Només Déu té poder i força! —exclamà un altre amb un gest d’impotència.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…