Nit 300

-Xahrazad, continua explicant-nos la història —li digué la seva germana.

—Amb molt de gust, si el rei m’ho permet…

—Endavant, Xahrazad, endavant.

—M’han explicat, majestat —prosseguí ella—, que l’eunuc comunicà el missatge de Zubaida al califa:

—… la senyora Zubaida us presenta els seus respectes i us fa saber que a aquesta corona li falta un corindó gros per posar-lo al centre. Ella ha buscat en el seu gazofilaci i no n’ha trobat cap que hi vagi bé.

El califa ordenà a tots els servidors i camarlencs que busquessin un corindó gros tal com el volia la senyora Zubaida. Buscaren i rebuscaren pertot arreu, però no hi va haver manera de trobar-ne cap. Al califa, quan li ho comunicaren, se li encongí el cor.

—Com puc ser califa, sobirà dels reis de la terra, i no tenir un corindó? —exclamà—. Vinga, aneu a preguntar-ho als joiers!

Així ho van fer, i la resposta que obtingueren fou que només podrien aconseguir un corindó com el que volien a Bàssora, a casa d’un tal Abú Muhammad, més conegut pel seu malnom «el Mandra». El califa ordenà immediatament al visir Jàfar que enviés un missatge a l’emir Muhammad Azzubaidi, que era el valí de Bàssora, demanant-li que busqués aquest tal Muhammad, el Mandra, i li enviés. Jàfar li va encarregar a Masrur aquest afer i el va fer marxar cap a Bàssora.

En arribar-hi, fou rebut amb tots els honors per Muhammad Azzubaidi; Masrur li lliurà el missatge del califa Harun Arraixid i el valí posà mans a l’obra, enviant el mateix Masrur amb els seus col·laboradors a casa d’Abú Muhammad, el Mandra. Trucaren a la porta i de seguida obrí un servent.

—Digues-li al teu senyor que el califa el reclama —va fer Masrur.

Quan el servent li va transmetre el missatge, Abú Muhammad, el Mandra, va sortir ràpidament a rebre Masrur, el camarlenc del califa, i els col·laboradors del valí Muhammad Azzubaidi.

—Si em reclama, hi aniré amb molt de gust —els digué, mentre besava el terra—, però passeu, entreu a casa.

—Ens hem d’afanyar —avisà Masrur—, el califa espera la vostra arribada, i anem curts de temps.

—Feu-me l’honor de passar i, mentre enllesteixo, reposeu una mica.

Després d’uns moments de vacil·lació, Masrur i els qui l’acompanyaven, traspassaren l’ample llindar i es quedaren d’una peça. Davant seu va aparèixer un magnífic i engalanat vestíbul amb les parets cobertes, en part, per tapissos de domàs blau amb brodats d’or vermell. La veu d’Abú Muhammad, el Mandra, els tornà a la realitat.

—Oh, perdoneu! —va dir—. Me n’havia oblidat. De segur que deveu estar cansats i us voleu rentar, oi?

I va picar de mans.

—Acompanyeu els invitats al bany —ordenà als criats.

Els servents, contents de tenir persones tan importants i influents, els donaren un tracte exquisit i els hi conduïren. Tant les parets com el terra del bany eren de diferents i rars marbres amb ornaments d’or i d’argent i l’aigua sortia barrejada amb aigua-ros.

Poc després, nets, refrescats i vestits amb riques robes entramades amb fil d’or, Masrur i el petit seguici que l’acompanyava eren introduïts en la sala de parament. Era una sala llarga, il·luminada per fanals que penjaven del sostre, el terra estava encatifat i encoixinat i la taula era plena d’apetitoses menges servides en plats de porcellana daurada.

En un setial de fusta llavorada i farcit de pedreria, a l’altre extrem de l’estança, hi seia Abú Muhammad, el Mandra.

—Entreu, sigueu benvinguts! —va dir.

I s’assegueren a taula; els acompanyants de Masrur es repartiren pels costats, mentre que a cap i cap de taula s’hi van asseure Masrur i Abú Muhammad. «Ni al palau califal havia vist cosa semblant», pensà Masrur. Fou un menjar tan llarg com abundós.

Finalment Abú Muhammad, el Mandra, va ordenar als criats que desparessin taula i servissin la beguda. Abans de donar per acabada la vetllada els va regalar cinc mil dinars a cadascun i un meravellós vestit.

Es despertaren amb les primeres llums del matí.

—Hem de partir, el califa ens espera —anuncià Masrur, en havent esmorzat.

—Senyor, quedeu-vos fins demà —digué Abú Muhammad, el Mandra—, així tindré temps d’acabar-ho d’enllestir tot i podré venir tranquil amb vosaltres.

—Sou un esplèndid amfitrió, però no ens podem demorar més.

—D’acord, no insistiré. Doneu-me, però, unes hores per preparar els regals per al califa i per abillar-me.

Mentre Masrur s’esperava va veure com dos servents arreaven una somera amb una sella molt obrada i adornada amb perleria i pedreria i pensà: «De segur que el califa, en advertir tanta riquesa, voldrà saber d’on l’ha treta».

Cap als volts del migdia, Abú Muhammad, el Mandra, i Mansur, al capdavant del grup, s’acomiadaven del valí de Bàssora, Muhammad Azzubaidi, i emprenien el camí de Bagdad.

El viatge fou d’allò més plaent, sense cap mena d’entrebanc.

Un cop hagueren arribat, després d’haver-se rentat i canviat els vestits polsosos del viatge, Abú Muhammad, acompanyat per Masrur, es presentà davant del califa.

—Majestat, us he portat un present —digué Abú Muhammad amb veu ferma i clara—. Amb la vostra vènia, us el lliuraré ara mateix.

—No hi ha cap inconvenient —respongué Harun Arraixid.

Aleshores Abú Muhammad va fer un signe als patges perquè li atansessin un dels dos baguls que havia dut. Les valuoses peces que en va treure eren indescriptibles; tanmateix, la que més impressionà el califa va ser un arbret de tronc i rames d’or massís, fulles de maragda amb blanques perles encastades com si fossin gotes de rosada i fruits de robí i prasi.

El califa restà de pedra, bocabadat. Abú Muhammad, però, demanà l’altre bagul i va estendre, enmig de la sala, un gran dosser de brocat amb motius d’ocells i bèsties salvatges fets amb gran assortiment de pedreria; dels voravius en penjaven tota mena de gemmes, com ara safirs, maragdes i topazis i les vares per sostenir-lo eren de fusta verda d’àloe de l’Índia.

—Majestat —digué Abú Muhammad, el Mandra, assenyalant els obsequis—, no us penseu pas que us ho ofereixo per por d’alguna cosa o perquè vull res. Ho faig perquè jo sóc un home senzill i crec que això us escau més a vós que a mi. I, si m’ho permeteu, també us mostraré tot el que puc arribar a fer.

—Vós mateix —digué el califa—, nosaltres ens ho mirarem.

El Mandra es va dirigir cap a una de les coronelles de la sala que donava a les murades del palau i, mirant-se fixament els merlets, els va fer un senyal i, de sobte, tots s’inclinaren. A un segon senyal els merlets tornaren al seu lloc. Seguidament es girà cap a dins i adreçà la mirada a unes gàbies. Les portes s’obriren a l’instant, llavors es posà a remoure els llavis com si parlés i els ocells li respongueren refilant. Harun Arraixid estava realment meravellat.

—On ho heu après, tot això? —va dir—. Jo sempre us he sentit anomenar Abú Muhammad, el Mandra, i tinc entès que el vostre pare era un barber que treballava als banys i no us va deixar ni cinc.

—Majestat, pareu esment en el que us explicaré…

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…