Nit 778

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Xahial demanà enèrgicament a Azrak:

—On és Saif Almuluk? Aquest home era el nostre convidat i vosaltres l’heu segrestat.

—Xahial, tu ets geni com jo i comprendràs el meu desig de venjança respecte a l’home que va matar el meu fill —digué Azrak amb la intenció d’influir en ell—. És un home i, a més a més, l’assassí del meu fill, un geni noble, i comprendràs que…

—Deixa’t de discursos! —l’interrompé Xahial—. On és Saif Almuluk? Potser l’has mort? T’asseguro que si és així, faré que us tallin el cap, a tu i a la resta de la teva família!

—Oh, no! No l’he pas mort! Però, digue’m sincerament, potser aprecies més un home que no pas un geni com el meu fill?

—El teu fill era un ximple! A ell prou que li agradaven les humanes i les raptava per al seu plaer. Bé, t’ho diré una última vegada, on és Saif Almuluk?

—És a la presó.

—Doncs lliura-me’l i farem les paus!

Azrak va ordenar que traguessin Saif de la presó i Xahial el va obligar a signar un document pel qual donava per tancada la qüestió de la venjança per la mort del seu fill. Després donà les ordres per tal que l’exèrcit es replegués i tornà amb Saif cap a Babel.

De fet, des de l’instant que el va veure, Xahial va quedar admirat de la perfecció i la bellesa de Saif, i la seva admiració va créixer encara més quan va tenir ocasió de sentir les peripècies que havia hagut de superar per arribar fins a Badia. Això el va acabar de convèncer que Saif seria un bon gendre i un bon marit per a la seva filla.

—Em sembla molt bé que Badia es casi amb Saif Almuluk —va dir Xahial a la seva mare—, i a més, tinc ganes de celebrar el casament a Sarandib, al palau del maharajà Taix, el nostre bon amic.

I tots plegats, feliços i contents, varen partir cap a Sarandib per posar el maharajà al corrent dels esdeveniments i comunicar-li el proper casament de Saif Almuluk amb Badia Aljamal.

—Et voldria demanar un favor —va dir Saif al maharajà quan es va trobar amb ell a soles.

—Demana’m el que vulguis, encara que fos l’ànima no te la podria negar després de tot el que has fet per nosaltres —digué Taix.

—Voldria que concedissis la mà de la teva filla Daula al meu visir Said. D’aquesta manera tots nosaltres estaríem units per sempre.

—Hi estic completament d’acord! —acceptà Taix, il·lusionat

I així fou com Saif es va casar amb Badia i Said amb Daula: es redactaren sengles contractes matrimonials i, durant una setmana, va ser festa grossa al país. Saif i Said consumaren el matrimoni la mateixa nit i passaren una joiosa lluna de mel al palau de Sarandib.

—Amor meu, ets feliç? —li va preguntar un dia Badia a Saif.

—Totalment feliç, vida meva.

—No et manca res?

—No em manca res al teu costat. Tan sols, de vegades, penso en Egipte i en els meus pares, i em pregunto com deuen estar, i a Said li passa el mateix, és normal.

I Badia, per fer-lo content, ordenà a un grup de genis servidors seus que traslladessin Saif i Said a Egipte, on els dos joves van poder reunir-se de nou amb els seus pares i, des d’aleshores, adoptaren el costum de visitar Egipte amb freqüència i governar el país conjuntament amb el rei Àssim i el visir Faris. I tots foren feliços d’aquesta manera fins que els arribà l’hora de la mort.

Alabat sia l’Immortal, el Creador, el Qui no té principi ni final!

L’orfebre Hassan de Bàssora

Durant el califat de Harun Arraixid, a la ciutat de Bàssora hi va viure un comerciant que, tot i haver viscut folgadament gràcies al dur treball, quan es va morir va deixar poques riqueses. Els dos fills, després d’ocupar-se de les exèquies, es repartiren, a parts iguals, l’herència i un d’ells es dedicà a l’ofici de courer i l’altre, que s’anomenava Hassan, es dedicà a l’orfebreria i va obrir una botiga.

En una ocasió en què Hassan era assegut al carrer, prop de la porta del seu establiment, llegint un llibre, un home, que per la manera de vestir feia pinta de foraster, es va deturar davant l’aparador de la botiga. Es va mirar les peces exposades atentament amb ull expert i, tot d’una, va preguntar:

—Que has estat tu qui les ha fetes?

«Valga’m Déu, un persa! —es digué Hassan, que havia reconegut l’accent—. No em comprarà res, no, són més garrepes…». I va alçar la vista del llibre.

—Jo mateix —va contestar—. Que en voleu comprar alguna?

—Oh, no, no! Simplement m’ha impressionat molt el teu treball. Has convertit l’ofici en un art, et felicito.

I va marxar. Hassan, alhora que es tornava a centrar en la lectura, va esbossar un tènue somrís, satisfet perquè el seu pensament havia estat encertat.

A la caiguda de la tarda, quan les botigues tancaven i els carrers es començaven a quedar solitaris, el foraster va tornar a l’establiment de Hassan.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…