Nit 34

M’han explicat, majestat —continuà Xahrazad—, que Alí Nuraddín i Anís Aljalís embarcaren. El vaixell, com si tingués ales, salpà gairebé volant, com aquell dels versos:

Pel que fa als quaranta esbirros, en arribar a casa d’Alí Nuraddín esbotzaren les portes i escorcollaren tots els racons. Però com que no trobaren ni rastre d’ells dos, van derruir la casa i se’n tornaren a informar el rei de la situació.

—Busqueu-los per tot arreu! —ordenà amb veu de tro.

—A les vostres ordres.

El rei, però, s’ho rumià i finalment va decidir que fóra millor encarregar-se ell mateix de castigar aquell sediciós. Malgrat tot, i com que una cosa no treu l’altra, recompensà Almuín ben Sauí pel servei que li havia fet.

—Gràcies, majestat. Que Déu us doni llarga vida!

El pregoner, complint ordres del rei, va fer una crida: «Ciutadans, es fa saber que aquell que trobi Alí Nuraddín serà degudament recompensat amb mil dinars; ara bé, si algú l’amaga o bé sap on és i no ho comunica, serà severament castigat». Tothom començà a cercar-lo, però ningú no en pogué donar cap nova. Mentrestant, ell i Anís Aljalís arribaven sans i estalvis a Bagdad.

—Ja som a Bagdad —anuncià l’arraix—, una ciutat encisadora. Hi arribem just quan el fred hivern ha deixat pas a la primavera portadora de roses, arbres florits i rius cristal·lins.

Abans de desembarcar pagaren cinc dinars a l’arraix pel viatge. Ja en terra ferma i després de vagar i vagar, es trobaren davant un carreró, tot voltat de canyes i d’enfiladisses corretjoles en forma d’arcada, que conduïa a la porta d’un jardí; era un lloc d’allò més polit i fresquívol, amb bancs allargats i cadufs penjats plens d’aigua.

—Com hi ha Déu! Quin lloc més bonic! —exclamà Nuraddín.

—Seiem una mica en aquests bancs —proposà Anís Aljalís.

Es rentaren la cara i les mans i s’hi assegueren. Entre el bo que hi feia i el cansament que portaven, no trigaren gens a adormir-se.

Déu havia volgut que aquell jardí, que es deia Jardí del Passeig i formava part d’un alcàsser anomenat Alcàsser de l’Esguard, pertanyés al califa Harun Arraixid. Era el seu lloc predilecte, allà s’assolellava i s’esbargia quan estava una mica moix i preocupat.

El jardiner que se n’ocupava, un home ja gran de nom Ibrahim, en tenia cura zelosa. Principalment des que, un dia, ja feia temps, arran de trobar-hi uns vagabunds acompanyats de dones i de gent de mal viure, havia rebut instruccions de fer-ne fora, usant la violència si calia, tota persona aliena a palau.

Heus aquí, doncs, que mentre dormien, hi passà el suara esmentat Ibrahim. «Caram, què hi fan aquí aquests dos? Que no saben que és propietat del califa? Els hauré d’escarmentar perquè no s’hi tornin a acostar!», es digué. I dit i fet: agafà una fulla verda de palma i, amb el braç enlaire, s’hi atansà amb la intenció d’apallissar-los. Quan va ser davant, encara rumià: «Ibrahim, per què els vols pegar si no en saps res, d’aquest parell? Potser són forasters, o bé caminants que reposen, més val saber qui són, primer». I aixecà el vel que els cobria: «Fan cara de bons jans!». I per comptes de pegar-los, va pessigar el peu de Nuraddín. Aquest féu un esforç per deixondir-se i, badallant, s’assegué.

—D’on sou?

—Som forasters, senyor —respongué Nuraddín mentre li besava la mà.

—Fill, ja ho va dir el Profeta (Que la pau i la benedicció siguin amb ell!): cal honorar els forasters. Per què no entreu al jardí? Hi estareu més bé.

—Senyor, de qui és? —preguntà Nuraddín.

—És meu, el vaig heretar de la meva família.

El vell Ibrahim, amb aquesta resposta, volia que no s’hi trobessin estranys i que no s’hi sentissin cohibits. Nuraddín li agraí l’oferiment i, precedits pel bon jai, hi entraren.

Dels emparrats de la porta principal en penjaven uns raïms que feien venir salivera: n’hi havia de rojos com el robí i de negres com el banús. Se sentia una harmoniosa piuladissa procedent del rafal que feien els arbres: refilets de rossinyols, cantadissa de merles i parrups de tórtores i coloms. Més enllà, hi havia arbres de tota classe carregats de fruits madurs: préssecs d’aigua, de vinya i del Khurassan; albercocs que tenien una presència encisadora; tarongines que semblaven copes; llimones com granades d’or; prunes que feien delir i figues d’uns colors roig, blanc i verd preciosos. I quina mà de flors!: unes que semblaven perles i corall; roses que avergonyien les galtes més enrojolades; violetes que semblaven sofre a la vora del foc; margalides que reien ensenyant les blanques dents; narcisos que contemplaven les roses amb els seus ulls negres; murtres, prímules, espígol i gallarets. Aquella radiant bellesa primaverenca l’arrodonien quatre núvols blancs, el brogit dels rierols i un agradable oreig.

El vell Ibrahim els féu passar al castell. A la sala on els acomodà hi havia vuitanta finestres amb una llàntia a cada una; al bell mig de l’estança hi havia un gran llantier d’or penjat del sostre. El califa, per distreure’s dels maldecaps que li ocasionaven les tasques de govern, hi solia passar llargues vetllades. Això, sí, sempre acompanyat del gran músic i intèrpret de llaüt Ishaq ben Annadim i les esclaves cantaires. «Renoi! Aquest lloc és extraordinari! M’ha fet oblidar tot el que m’ha passat i ha apagat l’ardent angoixa que em consumia», pensava Nuraddín, palplantat davant una finestra i contemplant aquell lloc idíl·lic. Però el vell Ibrahim va venir a tallar-li el fil d’aquest pensament amb l’oferiment d’un bon àpat. Amb la panxa fora de perill i després d’haver-se rentat les mans, Nuraddín trobà a faltar alguna cosa.

—Jai Ibrahim, que no teniu res per beure? És que la gent, després de menjar, té set.

Diligentment, el vell els serví aigua fresca ensucrada.

—No em podeu oferir una altra beguda?

—Que potser vols vi? —preguntà l’home.

—I és clar!

—Déu nos en guard! Jo fa tretze anys que ni el veig, el vi. El Profeta (Que la pau i la benedicció siguin amb ell!), va condemnar qui en fes, qui en comprés, qui en traginés i qui en begués.

—Però escolteu, si no feu cap d’aquestes coses, què us ha de passar?

—Oh… no res.

—Aquí teniu dos dinars i dos dírhams. Ara pareu esment al que us diré: agafeu el ruc i aneu a ciutat; a la primera persona que trobeu, li demaneu que es quedi els dos dírhams i que, amb els dos dinars, us compri vi i us el carregui al ruc. D’aquesta manera, vós ja no l’haureu fet, ni comprat, ni traginat, ni begut. Així no tindreu cap remordiment.

El jai Ibrahim esclafí a riure.

—Et ben asseguro que mai no n’havia sentit una de tan enginyosa!

—Ja que us heu fet càrrec de nosaltres, ens heu de proporcionar tot el que necessitem —deixà anar Nuraddín, com qui no vol la cosa.

—Mira, al celler hi ha tota la collita d’enguany; vés-hi i serveix-te tu mateix, n’hi ha tant com vulguis.

Nuraddín, sense prestar cap atenció a les garrafes d’or, de plata i de cristall amb pedres precioses incrustades que allí hi havia, començà a omplir de vi tantes bótes i ampolles com va poder. Mentre ell i Anís Aljalís començaven a servir-se’n l’un a l’altre, el jai Ibrahim els portà almesc i, sense voler participar-hi, s’assegué en un racó. Les copes no paraven. Aquella majestuositat i aquell ambient tan acollidor, no feien altra cosa que augmentar els efectes del vi: el rosat de les galtes se’ls accentuà i començaren a fer-se insinuacions amb la mirada, completament deseixits.

—Ei! Veniu cap aquí, què feu tan sol? —va dir Alí Nuraddín.

El vell no tornà contesta, però pensà: «I per què no? Més val que m’assegui a la seva vora, al castell no n’hi tenim cada dia, de joves tan eixerits!». Vet aquí, doncs, que els féu l’honor. Nuraddín li omplí una copa i l’hi allargà.

—Teniu, beveu, així sabreu com n’és, de deliciós.

—Déu me’n guard! Ja us ho he dit: el vi com més lluny millor!

Nuraddín, ben embriac, se la va beure ell i s’estirà a terra, tan llarg com era; a l’instant s’ adormí.

—Us n’adoneu? Sempre em fa el mateix! —digué Anís Aljalis, sensiblement molesta.

—Què et fa?

—De seguida s’adorm! Sempre que bevem, acabo sola. Si vull beure ningú no em serveix, i si vull cantar ningú no m’escolta.

Seguidament, omplí una copa.

—Si us plau, acompanyeu-me; feu-ho per mi.

El jai Ibrahim estirà la mà tímidament, agafà la copa i se la va beure. Ella la va tornar a omplir.

—Senyor, ara aquesta.

—No, no, ja en tinc prou amb una.

—No me la menyspreeu —suplicà ella.

Tot i que, de primer, arrufà el nas, se l’empassà d’una glopada. I encara n’acceptà una tercera, però quan se la posava als llavis, Nuraddín es despertà.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…