Nit 245
M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que, absents de tot el que els voltava, Num i Nima van mirar-se tendrament com en els bells dies de Kufa.
La veu de la germana del califa els deixondí d’aquell somni dolcíssim.
—Num, Nima —els digué, desenllaçant-los les mans per guardar-ne una de cada un entre les seves—. Hem de pensar com sortir-nos d’aquest embolic. Què li direm al califa?
Els dos joves arronsaren les espatlles.
—Bé, arribat el moment ja me n’empescaré alguna —digué la germana del califa, amb l’ànim de trencar aquella tibantor.
I, adreçant-se a la criada, ordenà:
—Noia, vinga! Espavila’t i serveix-nos menjar i beure.
L’àpat fou copiós i esplèndid. La germana del califa va veure com resplendien de joia i de felicitat els rostres dels seus protegits; i no se’n dolia pas!, coneixia a bastament el cor humà per comprendre que així havia de ser.
—En veritat us dic —afirmà ella— que amb el vostre amor, tan pregon com sincer, res no heu de témer, perquè ningú no podrà separar-vos.
Ajudats per aquelles paraules que els infongueren valor i seguretat i per les copes de vi, s’oblidaren que encara eren al palau califal. Eufòrica, Num demanà un llaüt i, després d’afinar-lo, cantà:
Per què els calumniadors
ens volen separar
si ni tu ni jo
no els hem fet enfadar?
De la guerra el so
ens han fet escoltar
però jo, en no trobar
amics ni protectors,
a fer-los front he gosat.
Amb les teves pupil·les,
mes llàgrimes i mon alè,
que per ells han estat
com punxegudes espases,
torrents i foc palès.
Tot seguit l’oferí a Nima, invitant-lo a recitar. I ell, així ho va fer:
Si la lluna no tingués taques
seria la teva bella consemblant;
el sol seria la teva imatge
si no s’eclipsés de tant en tant.
Jo estic molt sorprès,
però l’amor ja ho és així:
t’apassiona, et fa patir
i t’atabala, ara i adés.
Com n’és de llarg el camí
quan has d’anar vers l’amat!
En canvi, es fa ben xic
quan d’ell t’has allunyat.
Acabat el poema, Num omplí la copa i l’allargà a Nima, que, d’una glopada, la buidà. Va fer el mateix amb la germana del califa i després ella també se’n serví una. Menada per aquell benestar, Num agafà el llaüt, l’afinà i recità:
Angoixa i tristesa tinc sempre a dins
i l’ardent passió em fa bullir la sang.
El meu cos, cada dia es torna més prim
car el meu amor febril me’l posa malalt.
—Ningú no és culpable d’estimar a qui el seu cor li dicti —va fer, exultant, Num.
I, seguidament, recità:
D’ençà que la meva ànima,
amat, jo t’he lliurada
no l’he recuperada
ni amb tot el meu esforç.
Salva’m abans no mori!
Car aquest és del cert
el meu postrem alè!
Però quan més submergits estaven en aquella satisfacció, la porta de la sala s’obrí. Els esguards de Nima, Num i de la germana del califa, quedaren fixats en el nouvingut i, tot d’una, perderen la brillantor i les faccions s’enduriren. Era el califa en persona i varen cuitar a besar el terra davant seu.
—Num, veig que t’has recuperat totalment de la malaltia —li digué el califa en to sorneguer, assenyalant el llaüt que ella sostenia.
Tots se la van mirar enmig d’una quietud que tremolava dins de la gran sala. A ella, la idea que tot just retrobat el seu amor hagués de perdre’l, li esqueixava el cor i li impedia de dir res. Però no va caldre que parlés, perquè el califa havia clavat els ulls en l’altra jove —que no era sinó Nima— i preguntà a la seva germana:
—Que és nova aquesta esclava?
—Ai sí, majestat! —es disculpà la germana—. L’arribada d’aquesta noia ha coincidit amb el restabliment de la vostra estimada Num, i ara ella no se’n vol separar.
I, tot seguit, per refermar les seves paraules, li recità:
Són dos bells contraris,
junts i alhora separats,
perquè la seva bellesa
només es veu i es palesa
si ambdós són de costat.
—Quanta veritat diuen aquests versos! —exclamà el califa.
I adreçant-se a Num, digué:
—Si aquest és el teu desig, estimada, demà mateix faré agençar la cambra contigua a la teva perquè s’hi instal·li i la proveiré d’un ric rober.
—Majestat, si us plau, feu-nos el plaer de compartir la taula amb nosaltres —saltà la seva germana, alhora que amb un gest demanava més menjar i més beguda.
Tots s’assegueren. A còpia de fer córrer les copes de vi, l’ambient es tornà distés i el califa, amb un parlar arrossegat, va demanar a Num que recités uns versos. Ella va prendre el llaüt, va fer un acord per agafar el to i començà:
Ara que el meu convidat
tres copes m’ha donat
ben curulles d’aquest vi,
em sembla que tota la nit
el vestit he arrossegat
davant vostre, majestat,
com si fos jo el príncep,
sempre al vostre costat.
—Deliciós! Meravellós! —exclamà el califa, tot omplint-li una altra copa—. Sisplau, delecta’ns més!
Ella paladejà el vi llargament com per aclarir-se la gorja i recità:
Sou la persona més lleial del món,
ningú no es pot vantar de ser com vós.
Sou el més gran de tots! Sou el millor!
Arreu sou conegut, rei i senyor!
Tot ho doneu, gentil i generós,
no us canseu mai de fer-nos grans favors.
Que Déu us protegeixi d’enemics
i us concedeixi sort i un gran destí!
—Valga’m Déu, Num! Ets una boca d’or! —exclamà el califa.
Aprofitant que el califa semblava haver-se llevat per la bona espona, la germana s’empescà:
—Majestat, us plauria de sentir una història d’alts dignataris que he llegit?
—De bon grat!
—Conten que a la ciutat de Kufa hi vivia un jove anomenat Nima ben Arrabí que amava bojament una donzella i ella també el corresponia. Com que aquella noia excel·lia en les qualitats més desitjades, fou víctima de l’enveja d’un desaprensiu, que la segrestà i la va vendre a un rei per deu mil dinars. Així fou com, després d’haver crescut junts, tot just arribar a la pubertat, llur felicitat s’estroncà. Nima, empès per l’amor, deixà el segur embolcall de la família i s’aventurà per aquests mons de Déu a la recerca de la seva estimada…
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…