Nit 383
M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que el califa ordenà a Masrur que el fes passar també per davant de l’harem i per tot el palau a fi que fos la riota de tothom, i que, després de tallar-li el coll, li’n portés el cap. Masrur obeí les ordres del califa, conduint Abú Nuàs per les cambres de les donzelles, que eren tantes com dies té l’any. Com que Abú Nuàs era molt bromista, sempre en deia alguna a tothom amb qui es topava i, és clar, tothom el recompensava amb diners; en acabar de fer el recorregut duia la butxaca tan plena que semblava a punt de rebentar! Mentrestant, però, es presentà Jàfar Albarmakí, que tornava d’una missió important que li havia confiat el califa. En reconèixer Abú Nuàs a pesar de la fila que feia, exclamà:
—Abú Nuàs!
—Sí, senyor.
—Quina una n’has feta que t’hagin infligit aquest càstig? —preguntà Jàfar.
—Cap ni una. Només li he dedicat a sa majestat els meus millors versos i ell me’ls ha pagat amb els seus millors vestits!
El califa, que va sentir l’enginyosa resposta, malgrat la ira que encara el consumia, esclafí a riure i el perdonà. I li lliurà, a més, una bossa de diners.
Reguitzell d’anècdotes de persones generoses, amables i lleials
L’esclava i el seu amo
Diuen, parlo de temps, és clar, que un home de Bàssora va comprar una esclava. L’educà i la instruí d’allò més bé i, a causa de la superba bellesa d’ella, se n’enamorà fins al moll de l’os. Tant n’estava i tant li ho volia demostrar, que no parava de fer-li regals i donar-li tot el bo i millor que tenia. Amb el temps, i com sol passar en la major part d’aquests casos, l’home es va quedar més pelat que un jonc. Ella, conscient que havia estat la causa de la desgràcia del seu amo, es volgué disculpar i amb veu tremolosa arrancà:
—No sé ni què dir-vos ni per on començar… Oh! Sí, sí! Com pot ser que no se m’hagi acudit abans? Per què no em veneu? Així, amb els diners que per mi us donin podreu viure folgadament. Què us en sembla?
Ell hi va estar d’acord i se n’anà al mercat; el subhastador l’oferí a l’emir de Bàssora, que es deia Abdal·là ben Maamar Attaimí: li agradà i la comprà per cinc-cents dinars, quantitat que va pagar bitllo-bitllo a l’amo de l’esclava. En el moment de marxar, ella, amb una veu que li sortia de la profunditat del cor, recità:
Que et faci el diner bon profit,
jo em quedo amb angoixa i sofrença!
A l’ànima sense defensa
li dic: «Ja ho veus, l’amat partí!».
L’amo, més apenat encara, li contestà:
Perdona’m si d’això no en pots fugir
i altre remei no et queda que morir.
No oblidis mai que jo et tindré present,
malgrat que el cor se senti apesarat;
et saludo, mes sigues conscient
que junts no estarem pas, si vol Maamar.
Abdal·là ben Maamar, que arran del versos s’adonà de l’amor que es professaven, pensà: «No vull ser pas el causant de la seva separació». I, bo i acostant-s’hi, els digué:
—M’he adonat que us estimeu apassionadament i, com que la separació dels estimats sempre és molt difícil, el millor que podeu fer, bon home, és quedar-vos els diners i la donzella i que Déu us beneeixi!
Ambdós li besaren la mà i se’n tornaren, contents, cap a casa, on visqueren junts i feliços fins que els arribà l’hora de la mort.
Els amants de la tribu Banú Udra
Una vegada hi havia, a la tribu dels Banú Udra, un home molt ben plantat que sempre anava darrera les dones, de manera que no passava nit que no jagués amb alguna. Un dia, tot passejant, clissà una dona bellíssima que no coneixia, se n’enamorà i li començà a enviar cartes; ella, però, no n’hi contestava cap, ans al contrari, el rebutjava obertament. A causa de la indiferència que ella li mostrava, el seu amor creixia dia rere dia, fins a tal punt que emmalaltí i va haver de fer llit. Aviat tothom se n’assabentà i la notícia del seu amor s’estengué per arreu…
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…