Nit 96

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad— que els còmplices de la vella, els fingits marxants, se separaren de la seva mestressa i continuaren a la saga de les tropes islàmiques que anaven a assetjar Constantinoble, però amb la consigna de fer-se escàpols a la primera oportunitat.

La vella, d’altra banda, havia enviat a l’emperador Afridun un colom missatger amb un escrit on informava de com estava resultant el seu estratagema. A continuació, el missatge sol·licitava: «Majestat, envieu urgentment uns vint mil soldats cap a la muntanya del convent de Matruhnà. Cap allà em dirigeixo amb el rei Daualmakan, el príncep Xarkan, el visir Dandan i cent cavallers escollits d’entre els seus contingents. Que els vostres homes ens hi esperin emboscats i es posin a les meves ordres. Jo, de primer, conduiré els musulmans a les portes del monestir i, pel bé de l’empresa, em veuré obligada a sacrificar l’abat i lliurar les creus als saquejadors. Però us asseguro que valdrà la pena: Matruhnà haurà estat un màrtir de la fe cristiana i, gràcies a aquesta estratègia, els mahometans acabaran derrotats pels segles dels segles».

A Constantinoble, el colomaire de palau rebé el missatge i el dugué corrents a Afridun, que s’afanyà a disposar les unitats militars: uns vint mil soldats, amb cavalls, dromedaris i mules, tal com li havia demanat la vella. I tot seguit les envià cap al lloc acordat.

Mentrestant, els musulmans arribaren al cim de la muntanya i a les portes del convent ja els esperava el monjo Matruhnà amb posat submís i complaent. Però abans no tingués temps d’obrir la boca i comprometre la missió, la vella disfressada d’asceta cridà fora de si:

—Musulmans! L’espectre de Matruhnà! Això és màgia negra! Carregueu contra aquesta maquinació del dimoni!

Quatre espases ben dirigides acabaren de pressa amb la vida de l’autèntic Matruhnà i el seu cadàver quedà a mercè de les aus rapinyaires. Mort el monjo, la vella els conduí a l’interior del convent i de la cripta en van extreure una quantitat incalculable de tresors i d’objectes valuosos que anaren carregant damunt les mules.

—Fóra convenient que esperéssim el patriarca Dicià i la seva filla Tamathil —suggerí la vella que volia assegurar-se de l’emboscada—. Compteu que portaran més riqueses i, al cap i a la fi, ja deuen estar a punt d’arribar.

Esperaren un dia i un altre i Xarkan començà a perdre la paciència:

—Em preocupa molt la sort del nostre exèrcit. I tinc por que nosaltres no ens estiguem endarrerint massa. —Participà el príncep al seu germà—. A més, pots estar segur que el visir comparteix els meus temors.

—És cert, Xarkan. Ja ens hem entretingut prou i, de fet, després de la derrota dels exèrcits bizantins, no crec que Dicià ni cap patriarca aparegui per aquestes contrades. Deuen estar enfeinats a lamentar-se! Au, anem-nos-en i que Déu ens ajudi a conquerir Constantinoble.

Dauahi no gosà objectar amb més arguments les ordres de sa majestat, per por que la seva insistència no fos sospitosa i, sense dir res, acatà les ordres de Daualmakan. En aquell moment, però, la mala bruixa ja s’havia assegurat que els soldats cristians es trobaven a les rodalies i s’havia posat en contacte amb un dels seus espies emboscats per preparar l’assalt. Els membres de l’escamot musulmà descendiren tranquil·lament pel vessant de la muntanya i continuaren fent via per una plana fins que arribaren a un estret congost entre dues parets rocoses. I allà, amb gran ensurt, es van veure envoltats per un exèrcit bizantí que els apuntava amb fletxes i llances.

—Valga’m Déu! D’on surten ara? —exclamà Dandan esparverat.

—Algú els ha d’haver informat de la nostra presència aquí! —féu Daualmakan amb ràbia.

—Sigui com sigui, hem caigut en una trampa —afegí el visir descoratjat.

—Ànim, no defallim! Ara hem de parlar amb les armes i no amb la llengua! —intentà enardir-los Xarkan—. Ni que siguin deu mil cavallers els podem vèncer amb l’auxili de Déu!

—Tant de bo nosaltres tinguéssim almenys cinc mil cavallers! —replicà el rei.

—Ni que en tinguéssim cent mil no els podríem vèncer combatent en aquest estret congost! —el contradigué Dandan—. Conec aquest terreny i sé que el que cal fer és fugir d’aquí abans no ens comencin a apedregar des de dalt de les muntanyes. Seguiu-me!

—Què són aquests temors, homes de poca fe? —els renyà llavors el suposat Abdal·lah de Jerusalem—. Vosaltres sou els que heu d’alliberar el món del jou cristià? Jo he suportat quinze anys encadenat en una cel·la, gairebé sense menjar ni beure, per tal que s’acomplís la voluntat de Déu. I vosaltres voleu fugir com a vils covards davant dels infidels? Lluitem, musulmans, lluitem amb honor! I si morim màrtirs, haurem guanyat el paradís etern!

L’arenga aconseguí el seu objectiu i els musulmans es mantingueren serens i ferms esperant l’atac dels infidels, que no trigaren a caure’ls al damunt com una plaga de llagostes. I Daualmakan i els seus homes, en nombre reduït però superiors en valor, es prepararen per a la defensa. Protegint-se amb pavesines i dargues, ventaven a tort i a dret cops d’espasa de tal força que causaven estralls entre els febles cristians. De cinc en cinc els feia caure Daualmakan i, quan tingué el braç més entrenat en la brega, de deu en deu! El bon rei, però, no s’adonà que el fals asceta s’havia amagat darrera d’unes roques a contemplar l’espectacle i encara es pensava que la seva bona estrella era fruit de la presència d’Abdal·lah de Jerusalem enmig de les seves files.

El combat durà fins a la posta de sol i els musulmans aguantaren com lleons l’escomesa, però malgrat la seva heroica defensa, els infidels eren tan superiors en nombre que provocaren quaranta-cinc baixes entre els soldats del Profeta. De fosc, els supervivents es refugiaren en una cova del congost.

—On és l’asceta? —demanà el rei preocupat per la seva absència.

—Potser ha mort màrtir —va dir Xarkan alçant els ulls al cel—, que Déu el tingui en sa Glòria!

Però encara ressonava l’eco de les seves darreres paraules a la cova quan la maleïda Dauahi féu acte de presència, esbufegant com si hagués corregut davant d’un brau. Duia un braç darrera l’esquena i, després d’avançar quatre passes, l’estirà i mostrà allò que subjectava amb la mà: el cap d’un capità dels patricis bizantins!

Davant la consternació general, Dauahi el llençà als peus de sa majestat tot dient, encara amb la respiració accelerada:

—Us en faig ofrena, rei dels creients! Avui he volgut morir màrtir i m’he llençat a cegues contra un grup d’infidels. Però Déu m’ha protegit i m’ha fet invulnerable als seus cops i, per si no això no era prou, ha volgut que sense el més mínim esforç, arrenqués la testa del seu capitost com qui arrenca males herbes. I així, emparat per un núvol diví, he escapat de l’atac dels cristians i he aconseguit d’arribar fins aquí.

Fixeu-vos on arribava la gosadia d’aquella mala serp! Tot això no era més que una altra mentida ordida per la vella: en realitat, el patrici bizantí havia mort per obra de la fletxa d’un cavaller musulmà, però els propis infidels li havien tallat el cap i l’havien lliurat a la vella per tal que ella pogués dur a terme les seves negres intencions.

Amb aquell gest, per descomptat, es guanyà l’admiració d’aquell grup de musulmans de bona fe i els va convèncer, si és que encara necessitaven cap prova, del seu carisma sobrenatural.

—Gràcies a Déu que us tornem a tenir entre nosaltres! —exclamà finalment el rei emocionat.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…