Nit 516

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que en el mateix moment que Xamsa posà el peu a la nova llar conjugal, olorà les seves plomes. El cor i, sobretot, el nas li deien on eren i, si no hagués tingut la consciència suficient per controlar-se, els seus peus l’haurien conduïda de dret al lloc on es trobaven ocultes. Va aguantar pacientment fins a mitja nit per assegurar-se que Janxah dormia profundament i se n’anà al lloc on reposaven les arcades que sostenien el palau. Començà a furgar el terra, i no trigà pas gaire a trobar el tros de marbre on el seu plomatge era amagat. Va desfer el paquet, que havia estat segellat amb plom, es vestí i s’envolà immediatament cap a la teulada de l’alcàsser.

—Ara vull que vingui Janxah —cridà d’allà estant—, perquè em pugui acomiadar d’ell.

Un reguitzell de servents varen córrer a avisar-lo i ell sortí a l’acte:

—Per què ho has fet, això?

—Amor meu, estimat, Déu sap que t’estimo de tot cor i que m’ha omplert de felicitat poder-te retornar al teu país i conèixer la teva família. Però si tu m’estimes igual hauràs de venir a buscar-me a l’Alcàsser de les Gemmes, a Takní.

I, dit això, alçà el vol en direcció al seu país. Janxah de poc no es mor del disgust: va caure estès a terra sense coneixement. Els servents varen cuitar a cridar el rei Tigmús, que, en veure’l en aquell deplorable estat, comprengué l’abast del seu amor per Xamsa i, mentre li ruixava aigua de roses a la cara, no el deixà de plànyer ni un instant. Janxah, en tornar a obrir els ulls, va ser incapaç de pronunciar una paraula: la presència del seu pare i l’absència de l’estimada li negaren els ulls de llàgrimes incontenibles.

—Com és que ha fet això, fill? —preguntà dolçament el pare.

—És que Xamsa és filla de genis. Me’n vaig enamorar bojament la primera vegada que la vaig veure… —i li explicà la història de la coloma-donzella fil per randa.

—Fill, no te’n facis mala sang. Jo m’encarregaré d’avisar tots els comerciants i viatgers perquè ens portin notícies d’aquest tal Alcàsser de les Gemmes. I així que sapiguem on és anirem a buscar la teva estimada esposa Xamsa; si Déu vol, la recuperaràs.

I el sobirà marxà prest a reunir-se amb els seus quatre visirs i els digué:

—Vull que aplegueu tots els comerciants i viatgers de la ciutat i els informeu que estic disposat a recompensar amb cinquanta mil dinars la persona que ens sàpiga donar indicis certs d’on es troba l’Alcàsser de les Gemmes de Takní.

Els quatre visirs compliren les ordres al peu de la lletra i, a més a més, encara feren altres indagacions per arreu. Tanmateix, els esforços resultaren infructuosos i així ho hagueren de comunicar al rei, que rebé la notícia amb pessimisme. Per esvair la tristor del seu fill, decidí de posar a la seva disposició les donzelles més belles de l’harem i les cantaires més expertes. Però no satisfet de la tasca feta fins aleshores, s’entestà a continuar investigant i envià missatgers i espiots fins a l’últim racó del món conegut. Al cap de dos mesos d’intensa recerca de l’Alcàsser de les Gemmes, tots tornaren amb el pap buit i cap notícia que els fes tenir esperança.

Janxah, a pesar de la bona companyia de les bellíssimes noies i cantaires que intentaven alegrar-li la vida amb els acords d’arpes i saltiris, entre d’altres instruments, no es podia treure Xamsa del cap.

El rei, desesperat, va fer una visita al seu fill per fer-li comprendre la situació.

—Fill, d’aquest Alcàsser de les Gemmes ningú no n’ha sentit a parlar mai. Però no t’amoïnis, et trobaré una noia més maca que Xamsa.

Jansah no va poder contenir la profunda decepció i plorà llàgrimes de sang, tot recitant:

Arribats a aquest punt de la història, ens hem de referir al sobirà de l’Índia, el rei Kafid. Segons diuen, posseïa exèrcits de valerosos soldats i capitostos, i les mil tribus del seu reialme eren comandades per mil paladins que tenien quatre mil genets a les seves ordres. El consell de govern era format per quatre visirs i nombrosos emirs i generals. I prou que en tenia necessitat, per governar un regne de mil ciutats a cadascuna de les quals hi havia mil fortaleses. El seu poder era tan immens que havia arribat a dominar bona part del món conegut. Tanmateix, el rei Tigmús havia fet expedicions contra aquell gran reialme i no tan sols havia causat baixes en les seves files sinó que havia saquejat béns materials considerables. A causa d’aquests incidents, els dos sobirans eren enemics acèrrims.

Tan bon punt el rei Kafid s’assabentà que Tigmús estava profundament preocupat per l’enamorament del seu fill, reuní els visirs i capitostos del regne i els digué:

—M’he assabentat que el rei Tigmús no dorm totes les hores que té son a causa de l’enamorament del seu fill Janxah. Ara, per tant, és el moment de venjar-nos per les derrotes patides. No oblideu que fou ell qui matà el meu pare i els meus germans i recordeu que tots vosaltres teniu algun difunt a la família a causa d’ell. Vull que prepareu les tropes suficients per dur a terme un atac que no tan sols ens permeti de matar-los a ell i al seu fill, sinó que posi el país a les nostres mans.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…