Nit 246
M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que la germana del califa continuà:
—… i, després d’haver sofert com no us podeu afigurar, i, fins i tot, posar la vida en perill, aconseguí de reunir-se amb ella; amb tan mala fortuna, però, que el rei que l’havia comprada, els enxampà. I, no cal dir que ordenà, sense cap mena de consideració ni de dilació, l’execució de la màxima sentència.
—No em negareu, majestat, que aquest rei obrà amb molt poca equitat! —conclogué la germana.
—Déu del cel! Aquesta no és actitud pròpia d’un sobirà! —s’exclamà el califa—. Com a mínim, havia d’haver considerat tres coses: que s’estimaven, que eren a casa seva i que un sobirà ha de ser, per damunt de tot, extremament prudent a l’hora d’impartir justícia.
—Si aquesta és la vostra opinió, majestat —va dir la germana—, us prego, pel Rei dels cels i de la terra, que tingueu a bé escoltar allò que Num us cantarà.
I, amb la vènia del califa, Num recità:
El destí sempre enganya, traeix,
els cors afligeix i també atabala.
Penseu que quan els amants separa,
les llàgrimes corren amb escreix.
Tots vivíem molt feliços fins ara
però de sobte, el destret apareix,
sang i llàgrimes el meu ull derrama,
mon cor, nit i dia, per tu pateix.
Malgrat que els versos van deixar el califa corprès, no es va sentir al·ludit i va ser la seva germana qui es decidí a aclarir-ho:
—Majestat, com que sé que vós manteniu sempre la vostra paraula, us diré que els dos protagonistes de la història que us he explicat són aquí amb nosaltres.
I, fent-los senyal de posar-se dempeus, prosseguí:
—Num és la donzella que fou segrestada i que us va vendre Alhajaix ben ’Iússuf. I aquesta noia d’aquí no és altra que el jove Nima ben Arrabí, el seu estimat. Ara només m’agradaria que fóssiu conseqüent amb l’opinió que abans heu expressat, no oblideu que ells també són a casa vostra i han compartit la vostra taula.
Tots esperaven la resposta del califa, però ell no acabava de decidir-se a parlar. Els seus llavis es removien, com si unes paraules hi pugessin sense gosar sortir. Se’ls mirava i se’ls remirava i, finalment, digué:
—Ara ho veig, jo mateix he dictat la sentència. Però no us amoïneu, compliré amb la meva paraula —i encara els preguntà—: El vostre amor és del tot sincer?
—Sí, majestat —respongueren alhora.
—Doncs d’ara endavant ningú no us separarà. Nima, com has sabut on era Num, qui t’ho ha dit? —va voler saber.
I ell li narrà, fil per randa, com s’havien succeït els esdeveniments.
El que més impressionà el califa va ser l’enginy del metge persa i el féu presentar a palau.
—Una persona amb tant de cervell com vós es mereix ser un més de nosaltres —l’elogià el califa, obsequiant-lo tot seguit amb preciosos regals.
Així és com tots plegats esdevingueren els hostes d’honor del califa. Passats set dies, Nima va demanar permís per tornar-se’n cap a casa en companyia de Num.
—Ja el tens concedit —va fer el califa, de bon grat.
L’alegria del pare i la mare en tornar-los a veure fou immensa i allà es quedaren, fent una vida tranquil·la i feliç, fins que els arribà l’hora de la mort.
Amjad i Asad, en sentir la història de Bahram, es quedaren atònits.
—És extraordinària! —exclamaren.
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…