Nit 418
M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Abú Issa afegí:
—Tant se val si no estic a la seva alçada, però, per Déu, deixeu-me contestar-li, si no ho faig no sé que serà de mi.
—Bé, bé! Si és així, fes-ho —va dir Almamun.
Abú Issa va empassar-se saliva uns quants cops per contenir l’emoció i declamà:
Callat, no he dit que estic enamorat
i fins a mi mateix m’ho he ocultat.
L’amor s’ha fet palès al meu davant
car la lluna lluïa al meu costat.
Kurratalain li respongué:
Si el que proclames fos la veritat,
no t’hauries quedat sols amb desig,
no hauries resistit amb paciència
davant d’una bellesa tan gentil.
Allò que afirmes demostra, per tant,
que les paraules no et surten de dins.
Aquest vers encara torbà més Abú Issa, no s’esperava aquella resposta. Tanmateix ho va voler esmenar i recità:
Dessota del vestit, el meu cos prim
hi té un cor sadollat de malestar:
una greu malaltia em fa penar.
Les llàgrimes no paren mai d’eixir
i quan els assenyats em deixen sol
s’acosten els censors i em fan sofrir.
Senyor, ja no puc més, em vull morir!
Deu-me la mort o porteu-me el consol!
Alí ben Hixam es va llançar als peus d’Abú Issa.
—Senyor —va dir—, Déu us ha escoltat i us permet que us la quedeu amb tot allò que posseeix, llevat, és clar, que sa majestat no la vulgui per a ell.
—I encara que la volgués —aclarí el califa—, a fe que la lliuraria a Abú Issa i l’ajudaria en tot i per tot a fi que el seu desig s’acomplís.
Mentre Almamun es disposava a embarcar-se en “La Voladora”, Abú Issa, content com un infant amb un caramel, i Kurratalain se n’anaren cap a casa d’ell. Fixeu-vos si n’era de cavallerós Alí ben Hixam!».
Alamín i el seu oncle Ibrahim ben Almahdí
Un dia Alamín, germà d’Almamun, va visitar el seu oncle Ibrahim ben Almahdí. Mentre Alamín esperava que comparegués el seu oncle, li arribaren, provinents d’una altra estança, uns meravellosos sons de llaüt i, atret per ells, hi va treure el cap. El tocava una esclava que semblava un pom de flors i Alamín en quedà encisat. I així mateix ho va fer saber a l’oncle. Ibrahim, carregat de bona voluntat, i per fer-li un present, li envià l’esclava, juntament amb el ric rober i la joielleria que ella posseïa. Per bé que Alamín de bon començament se n’alegrà, de seguida va pensar que el seu oncle, de segur, ja l’havia posseïda i la refusà. A l’instant, el servent en va informar Ibrahim. Aquest, dolgut pel lleig que li feia el seu nebot, va agafar una virolada túnica de seda i en una vora hi escrigué:
Per Déu us asseguro que no sé
què du amagat dessota de la túnica
ni a la boca què hi té, perquè només
hem conversat i ens hem mirat. És única.
Aleshores va manar a l’esclava que se la posés i, abans de torna-la a enviar a casa del nebot, li va fer aprendre, de memòria, un vers perquè li recités de part seva. Així alliçonada, l’esclava va partir cap a la casa d’Alamín i quan va ser al seu davant li recità:
Rebutjant-me el regal m’heu fet un tort,
m’heu demostrat que és gran vostre menyspreu;
si res en el passat us sabé greu
com a califa ser indulgent us toca.
I, seguidament, li mostrà l’escrit de la túnica. Ell, havent-ho llegit, no es va poder estar de…
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…