Nit 691
M’han explicat, majestat —continuà Xahrazad—, que Jamil prosseguí:
—Tot just vaig acabar d’exposar-li la proposta, ell em digué que ho volia consultar amb ella, abans de decidir res, car era una persona intel·ligent i entenimentada i volia el seu consentiment.
De manera que la nit assenyalada, ell esperava impacient la seva arribada. Però aquell dia es va retardar i ell va sortir fora de la tenda per tal de respirar la fresca brisa de la nit; de cara al camí per on havia de venir ella, recità aquests versos:
Oh, vent de l’Est, porta’m la brisa
d’aquell país on viu l’amada!
En tu veig, vent, sa fesomia;
tu saps quan la tindré abraçada?
Seguidament, tornà a entrar a la tenda i es quedà tot pensarós i ensopit, somicant.
—Aquesta nit li ha passat alguna cosa —em digué—, o potser algun imprevist no li ha permès de venir. Vaig a veure si puc saber-ne alguna cosa, ara torno.
I se cenyí l’espasa i la rodella i partí. Al cap d’una bona estona vaig veure que tornava amb alguna cosa a la mà. Jo vaig córrer cap a ell i, en veure la meva ànsia, s’apressà a explicar-me:
—Aquesta nit he perdut l’estimada. Quan venia cap aquí, un lleó li ha segat la vida. Només en queda això —va fer, profundament compungit.
I llençà a terra unes restes. Eren trossos de cartílag i fragments d’ossos de la noia. Seguidament, agafà una saca i l’arc i em digué:
—Si Déu vol, no trigaré gaire a tornar.
Marxà desert enllà i després tornà amb un cap de lleó a les mans. I sense fer cap comentari, em demanà aigua per rentar la boca del lleó; mentre l’acaronava, profundament trist, recità:
Valent lleó, tu que eres tan ardit,
l’has mort i d’ella ja no res en queda.
M’has deixat sol, si bé eres son amic,
i a terra li has obert la tomba eterna.
D’ella m’ha separat cruel destí,
i no vull que me’n mostri altra com ella.
I em va dir:
—Sisplau us demano, per Déu i pel parentiu que ens uneix, que acompliu la meva darrera voluntat, car en uns moments em veureu morir amb els vostres propis ulls. Quan això s’esdevingui, vull que em renteu, m’amortalleu, juntament amb les restes dels ossos de la meva estimada, en aquest llençol i vull que ens enterreu i escriviu aquest epitafi:
Vam viure junts en la felicitat,
i compartíem casa i unió.
Si un mal destí dos cors ha separat,
la mortalla ens convocà a reunió.
Seguidament es ficà de nou a la tenda i hi restà una bona estona. Només en tornà a sortir per lliurar l’ànima a Déu, després d’uns breus crits i esgarips.
A mi, majestat, aquella visió m’afectà tant que vaig estar a punt de seguir el seu camí cap a l’altra vida. Fent el cor fort, vaig agafar el seu cos sense vida i el vaig enterrar tal com ell m’havia encarregat. Vaig restar a la vora de la tomba tres dies més i, durant dos anys, la vaig visitar amb assiduïtat. Aquesta és la història.
Harun Arraixid es quedà tan impressionat del relat de Jamil que li féu obsequi de valuosos regals.
El beduí, Maruan ben Alhakam i el califa Muàuia
Es conta que, una vegada, el califa Muàuia era assegut en una de les dependències de palau amb les finestres dels quatre costats obertes de bat a bat, per tal que la poca brisa que feia hi penetrés a balquena, car era el migdia d’un jorn d’allò més calorós. I vet aquí que, guaitant per una de les finestres, va veure que un home caminava, més ben dit, feia saltets, descalç sobre l’ardent arena.
—No pot ser que Déu (Alabat sia!) hagi creat un home més desgraciat que aquest que es veu obligat a caminar descalç en un dia tan xafogós —comentà el califa als seus col·laboradors.
—Potser ve a fer-vos una visita, majestat —observà un.
—A fe que si és així, li donaré el que vulgui i si algú ha comès una injustícia amb ell, la pagarà. Noi —va dir a un dels servents—, surt a la porta i si et diu que em vol veure, fes-lo passar.
I així fou, el beduí que caminava descalç s’acostà al servent i li digué que volia sol·licitar audiència al califa.
El beduí, tot just el servent li cedí el pas, entrà i saludà sa majestat.
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…