Nit 884

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que navegaren durant tota la nit, el capità donant les ordres pertinents i Nuraddín complint-les sense gosar ni respirar, amb el cor encongit i els nervis desfets per por que en un rampell no li llevés la vida.

I quan els primers raigs de sol acaronaren les aigües i clarejà la llum del dia, Nuraddín va rebre una sorpresa majúscula: al seu davant el capità es va arrencar sencera la barba, es va treure unes pelleringues de la cara i, a sota, va aparèixer el rostre serè… de l’estimada Mariam.

—Mariam! —esgüellà el noi tot subjectant-se a la barana per no perdre l’equilibri.

—Efectivament —reconegué triomfant ella—. Sóc jo, amor meu! He enganyat tothom amb la meva disfressa, oi? Jo mateixa vaig matar l’autèntic capità, em vaig posar la seva roba, li vaig tallar la barba, li vaig arrencar la pell de la cara i me la vaig posar de careta perquè el meu aspecte fos el més semblant possible al d’ell. Què et sembla?

Nuraddín es quedà atònit davant del valor, la sang freda i la força que havia demostrat Mariam; però oblidant totes les contingències, l’abraçà emocionat i li recità ple d’alegria:

—De vegades es requereix valor i decisió per actuar a la vida —aclarí Mariam com per justificar la seva acció—. Només així podem aconseguir els nostres objectius en contra dels vils i dels mesquins.

A Nuraddín li costava creure el que havia passat i el que veia, i és que la noia no tan sols era una experta en el maneig de les armes, sinó que també demostrà que posseïa tots els coneixements i la perícia necessària per governar una nau, talment un vell llop de mar, i a més, sabia reconèixer les classes de vents i les rutes marines.

—Tornem a Alexandria! —anuncià ella tota cofoia.

—No sé què faria sense tu, Mariam —reconegué amb admiració Nuraddín—, jo no en tinc ni idea de navegació.

Mariam no havia descuidat ni un detall i havia omplert el vaixell de queviures, de manera que durant la travessa no els va faltar el menjar ni el beure i, mentre solcaven les aigües, li mostrà a Nuraddín les bosses que s’havia endut de palau, plenes d’or i de pedres precioses.

Navegant amb el vent a favor, arribaren més aviat del previst a les envistes de la ciutat d’Alexandria i s’abraçaren emocionats en albirar la silueta del port i dels bells monuments que ornaven la bella ciutat costanera, com les columnes de Pompeu.

Atracaren i Nuraddín s’encarregà d’amarrar l’embarcació i, després d’agafar una de les bosses de pedres precioses que havia embarcat Mariam, li va dir:

—Espera’m aquí, estimada. Em fa il·lusió anar a buscar-te un vestit com cal, una capa i unes sandàlies com les que porten les dones d’Alexandria i, sobretot, un vel, que ja no som en terres franques i aquí les dones pel carrer van velades.

—D’acord, t’espero, però no tardis, que diuen que el qui espera, es desespera.

—No trigaré, ja ho veuràs… fins ara!

I Nuraddín va córrer cap a casa del seu amic perfumista, desitjós de veure’l una altra vegada i amb la intenció de demanar en préstec a la seva dona la roba i el calçat per a Mariam.

Entretant, en país dels francs, el rei no s’havia quedat amb els braços plegats davant la desaparició de la seva filla. Quan es van descobrir els cadàvers dels mariners a l’embarcador i la vella majordoma de la catedral l’informà de la desaparició de Nuraddín i del saqueig de la caixa d’ofrenes, l’home va començar a lligar caps, va convocar amb urgència el seu ministre de confiança i aquest li confirmà les sospites en contar-li fil per randa els esdeveniments que havien tingut lloc a Alexandria quan havia anat a rescatar Mariam de mans dels musulmans.

—O sigui que el captiu Nuraddín és el mateix Nuraddín del Caire que tenia Mariam a casa seva? —va dir el rei dividit entre els sentiments de decepció i de ràbia.

—Segur, majestat —confirmà el ministre—, per la descripció que n’ha fet la vella és la mateixa persona.

—I per què no m’ho havies dit abans tot això?

—Majestat, em temo molt que no hauríeu volgut creure’m.

—Sí, tens raó… maleït sia! Mobilitzaré el capità general de la flota perquè surti immediatament al seu encalç amb una galera!

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…