Nit 633

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Fakhartaix va posar Garib pels núvols i fins va arribar a dir que el rei Sabur li hauria de cedir la meitat del seu reialme per pagar-li el favor que li havia fet. Tuman, com a bon militar, va quedar impressionat en sentir el relat de les gestes de Garib, i quan el va tornar a veure li evidencià la mateixa reverència que hauria mostrat per un heroi de guerra bregat en mil batalles.

—Permeteu-me que m’avanci amb els meus homes i arribi el més aviat possible a Isbanir —sol·licità el general persa a Garib—. Estic impacient per tranquil·litzar sa majestat.

—És comprensible. Aneu-vos-en ara mateix, si voleu, i transmeteu al vostre rei la bona nova i les més respectuoses salutacions de la meva part —li encarregà Garib.

—Així ho faré, sé que la princesa Fakhartaix és en bones mans.

—Bona sort i a reveure.

Tan bon punt Tuman arribà a les portes del palau d’Isbanir, un desficiós Sabur el va sortir a rebre bo i saltant-se tots els protocols.

—Tuman, ja era hora! —va dir el rei—. Quines notícies portes? De pressa, parla!

—Majestat, porto notícies mereixedores de recompensa.

—Sí? Albixeres et donaré si són bones!

—Més que bones: excel·lents! Tinc la satisfacció d’anunciar-vos que l’arribada de la princesa Fakhartaix a palau és imminent, ve de camí amb…

Els crits de joia de Sabur, acompanyats d’ostentosos gestos i d’un irreprimible bot, ofegaren les paraules de Tuman, que hagué d’esperar que el rei recuperés la serenor per tal de posar-lo al corrent dels esdeveniments.

—Pobra filleta meva! —exclamava el rei, de tant en tant, mentre seguia amb extrema atenció el relat de Tuman.

Immediatament després d’escoltar les explicacions, Sabur ordenà que donessin deu mil dinars al seu general i el va nomenar governador de la província d’Isbahan. La bona nova, d’altra banda, es va escampar de seguida a palau i en boca d’un eunuc arribà a l’harem i a la mare de Fakhartaix que, exultant d’alegria, va obsequiar amb mil dinars i un vestit preciós el criat portador de la notícia. Com era d’esperar, de seguida va córrer de boca en boca per la ciutat que la princesa, sortosament retrobada, era a punt d’arribar a la capital, i els vilatans, que la tenien en molt bon concepte i en alta estima, s’apressaren a engalanar carrers, places i mercats per rebre-la tal com l’ocasió requeria.

—No puc esperar aquí assegut que vingui la meva filla —manifestà Sabur, consumint-se d’impaciència, i tot seguit ordenà—: Porteu-me el cavall, de pressa! Tuman, acompanya’m al lloc on dius que ara es troba Fakhartaix.

—A les vostres ordres, majestat.

Sabur i Tuman cavalcaren sense parar fins al campament, on el rei, després de presentar-se davant de Garib i d’expressar-li el seu agraïment, va poder per fi abraçar la filla estimada. Fakhartaix, per la seva part, no va escatimar elogis a la persona de Garib en la narració que va fer al seu pare de l’aventura passada. Per l’entusiasme que posava en les lloances i la brillantor que els seus ulls irradiaven sempre que esmentava el nom de Garib, era cada vegada més evident que el jove cavaller havia encès la flama de l’amor en el cor de la princesa persa.

—Hauré d’oferir-li una bona recompensa, a aquest noi —va fer Sabur, sense endevinar, però, cap on apuntava realment l’apassionat ditirambe de la seva filla.

—Pare, jo crec que… —suggerí Fakhartaix finalment amb certa timidesa—, em penso que es mereix, com a mínim, ser el vostre gendre. Vull dir que amb totes les qualitats que m’ha demostrat us podria ser de molta utilitat tenir-lo al vostre costat per fer front als vostres enemics.

—Gendre, eh? —titubejà un sorprès Sabur—. Bé, recorda que Khardaixah, el governador de Xiraz, ha sol·licitat oficialment la teva mà. Ja m’ha ofert cent mil dinars i el corresponent brocat i, en fi, és un home molt poderós, que compte amb un exèrcit impressionant i…

—Però jo no l’estimo! —l’interrompé bruscament Fakhartaix tota sufocada—. Si m’obligueu a casar-m’hi… em mataré!

—Quines coses de dir! Deixem-ho córrer per ara, que no és el moment de tractar seriosament el tema. Ja en parlarem més endavant.

Més tard, en el decurs del sopar que Garib oferí a la seva tenda en honor del rei persa, l’il·lustre convidat no treia els ulls de sobre del seu amfitrió. «Quin noi més educat i ben plantat! Certament la meva filla té perdó per haver-se enamorat d’aquest beduí», pensà Sabur amb condescendència. I com que amb la conversa de sobretaula se’ls va fer nit enllà, el rei es va quedar a dormir a la tenda.

El dia següent, amb la solemne entrada del rei Sabur, la princesa Fakhartaix, el general Tuman, Garib i tot el seguici a la ciutat d’Isbanir, va ser un dia memorable pels habitants de la capital. Només arribar a palau, la princesa es dirigí d’immediat a l’harem per anar a saludar la mare i totes les criades, que l’esperaven amb ànsia, i Sabur convocà una audiència pública, a la qual assistiren governadors, emirs, camarlencs i visirs, per celebrar el feliç desenllaç

—Feliciteu Garib, que el mèrit és seu —anava repetint Sabur, assegut al tron amb Garib a la seva dreta, a totes les personalitats que desfilaven per donar-li l’enhorabona.

I no cal dir que, aquell dia, els compliments i les alabances caigueren damunt de l’heroi com la pluja.

Garib va romandre com a hoste al palau de Sabur, envoltat de tota mena de luxes, fins que al cap de deu dies de sojorn decidí que havia arribat el moment de partir i expressà el seu desig al rei.

—Ja te’n vols anar? —va fer Sabur en sentir el propòsit del jove—. Queda’t una mica més, home! Pots quedar-te aquí un mes sencer, si vols, per nosaltres no hi cap inconvenient.

—Gràcies, majestat, però ja és hora de tornar a la meva terra.

—I a què es deu aquesta pressa?

—És que he demanat en matrimoni a una noia de la meva tribu…

—Ah, caram! I és bonica?

—Preciosa!

—Més bonica que la princesa Fakhartaix? —li preguntà capciosament Sabur.

—Francament, entre ambdues hi ha la mateixa diferència que entre la senyora i l’esclava.

—I no és la meva filla la teva esclava, ja que l’alliberares de l’ogre? Vols dir que no l’acceptaries com a esposa?

—Ma… majestat, jo… —s’atribolà Garib, agafat per sorpresa—. Vós sou un gran rei i jo només un pobre beduí. No podria fer front al pagament exigit per a una princesa.

—Has de saber que la princesa té requesta. Khardaixah, el governador de Xiraz, l’ha sol·licitada en matrimoni i m’ha ofert cent mil dinars. Però no són riqueses el que jo necessito, sinó un gendre que sigui capaç de defensar amb garantia el meu regne i, si cal, erigir-se en espasa de la meva venjança.

Sabur havia posat Garib en un compromís, i no pas perquè vetllés pels sentiments de la seva filla, sinó per portar-lo cap al terreny que desitjava.

—Tots els presents són testimonis —afegí Sabur adreçant-se als consellers que en aquell moment hi havia a la sala— que concedeixo la mà de la meva filla, la princesa Fakhartaix, al cavaller Garib, honorable paladí dels Banú Kahtan.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…