Nit 749
M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que de seguida que va tocar terra, la maliciosa Jauhara va dir a Badr per enganyar-lo:
—Maleït sigui el meu pare si ell ha estat el causant de la trifulga amb la teva família! Quin poc seny ha demostrat!, per ventura es pensava que hi pot haver algú millor que tu per esdevenir el meu marit? T’he de dir que a mi m’has robat el cor des del primer moment que t’he vist i t’asseguro que si tu m’estimes, jo t’estimo el doble.
Sense cap pudor, Jauhara es va acostar a Badr, el va abraçar i el va besar. I ell, trasbalsat per la passió, la va estrènyer contra el seu pit amb força i digué commogut:
—Per Déu que l’oncle Sàlih es va quedar curt en descriure’t! Ets quaranta vegades més bonica del que va dir, ets…
Però Jauhara no el va deixar acabar, perquè d’una revolada es va desfer dels seus braços, li va llançar una escopinada a la cara i li va etzibar:
—Carall d’homenot, converteix-te en un ocellot, de ploma blanca, potes vermelles i bec roig!
I la malentranyada no feia pas broma: amb els coneixements que tenia de les arts màgiques, el va convertir a l’instant en un ocell, una au de bellíssim aspecte, però un ocell al cap i a la fi, i per més desgràcia, impedit de volar.
—Marsina, ja pots baixar! —indicà a continuació a la seva esclava.
El pobre Badr, amb mirada llangorosa, no feia altra cosa que batre les ales desesperadament.
—Si no fos perquè el meu pare és en poder del seu oncle ja l’hauria mort —va dir Jauhara a Marsina— només per la dissort que ens ha portat, però encara el faré patir més… agafa’l, emporta-te’l a l’Illa de la Set i abandona’l allà. Que pagui la mala passada!
—Sí, senyora.
L’Illa de la Set, com el seu nom bé indica, era un illot desert i perdut enmig de la immensa mar, i tot aquell que per desgràcia hi anava a raure, tenia assegurada una mort horrible.
Marsina, doncs, va agafar Badr, es va envolar amb ell i el va deixar abandonat a l’Illa de la Set. Però afortunadament l’esclava tenia bon cor i, quan ja tornava de la tràgica missió, no feia altra cosa que donar voltes al trist fat del jove. «Pobre noi, tan jove, tan bell, tan innocent, no s’ho mereix…», no parava de pensar i li sabia tant de greu que, finalment, va girar cua, va retornar a l’Illa de la Set i va agafar Badr per abandonar-lo a un altre lloc, on hi havia vegetació i aigua suficient per tal que no es morís ni de gana ni de set. I quan Jauhara li va demanar si l’havia deixat a l’Illa de la Set, ella va mentir sense cap remordiment.
Tornant al món submarí, heu de saber que quan Sàlih hagué fet presoner Samandal, va fer regirar tot el palau en cerca de Jauhara, però enlloc no la varen trobar. I tampoc no va trobar Badr als afores que es on se suposava que estava. Preocupat, se’n tornà al seu palau amb l’esperança que el noi, pel seu compte, hi hagués fet cap.
—On és Badr? —preguntà nerviós a la seva mare—. Ha vingut cap aquí?
—Badr? No, no és aquí. Que no ve amb tu?
A Sàlih li va caure l’ànima als peus.
—Mare, no sé on és… —reconegué capcot—, maleït sia! Déu vulgui que no hagi caigut en poder de cap soldat de Samandal.
A l’anciana Faraixa aquella atziaga notícia li va trencar el cor i va enterbolir totalment la bona nova de la victòria sobre el rei Samandal. Immediatament, des de palau, enviaren diferents grups de rastrejadors a la recerca del desaparegut Badr i, a mesura que passaven les hores sense saber-ne res, augmentava la preocupació i l’angoixa de tota la família.
L’única que ignorava el trist decurs dels esdeveniments era Julnaz, però seria per poc temps, perquè després d’esperar neguitosa el seu germà i el seu fill dues nits consecutives, se’n va anar al palau submarí per esbrinar si allà en sabien alguna cosa. Quan hi va arribar, va trobar la mare, el germà i els cosins i cosines reunits en una sala i amb l’aspecte de vetllar un mort. I fou Faraixa l’encarregada de posar-la al corrent del lamentable succés.
Julnaz, dividida entre el sentiment de pena per l’absència de notícies del seu fill i el d’enuig envers el seu germà, va dir molt afectada a Faraixa:
—Mare, se’m fa coster en aquestes circumstàncies, però jo em veig obligada a tornar al palau de Ciutat Blanca, tinc por que en absència de Badr es produeixi un buit de poder i s’alteri l’ordre, i jo he de vetllar pels interessos del meu fill. Espero que el Senyor tingui a bé ajudar-nos en aquest cas i, si us plau, manteniu-me informada de qualsevol novetat. Déu sap que el meu fill és la meva vida i si no apareix… em moriré!
—És clar, és clar, filleta. Nosaltres patim tant com tu i remourem mar, cel i terra per trobar-lo. Vés en pau i de seguida que en sapiguem alguna cosa t’ho farem avinent.
Amb el cor encongit i els ulls plorosos, Julnaz va ajuntar totes les seves forces i després d’acomiadar-se de la mare, ja que a Sàlih ni tan sols el va voler veure, va tornar al palau de Ciutat Blanca.
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…