Nit 431

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Alí explicà a la seva esposa la història de tot el que li havia passat des que se n’havia anat de casa.

—Això és gràcies a les pregàries que va fer el teu pare abans de morir —li digué ella—. Demanava a Déu que no et deixés caure en cap desgràcia que no anés seguida d’una alegria. I gràcies a Déu, has caigut en la desgràcia, però el benefici que t’ha reportat supera amb escreix tot allò que havies perdut. Ara, però, fes-me el favor de no tornar-te a ajuntar amb males companyies i demostra el teu respecte a Déu tant en privat com en públic.

I continuà donant-li consells que ell acceptà de bon grat.

—Demano a Déu (Lloat sia!) que ens allunyi del mal i que ens faci sempre obedients a la seva voluntat i a la del Profeta (La pau i la benedicció siguin amb ell!).

A partir d’aquell moment, Alí i la seva família gaudiren d’una vida folgada; obrí un establiment a mercat, que portava juntament amb els seus fills i l’ajut d’esclaus i de servents, a fi de vendre-hi totes les gemmes i pedres precioses. Aviat esdevingué el comerciant amb més bona reputació, fins al punt que el mateix sobirà de Bagdad en sentí parlar i el féu cridar.

Alí, en rebre, de boca del patge reial, la nova que sa majestat el convocava, se n’alegrà en gran manera i preparà un present adient: agafà quatre safates d’or vermell i les omplí d’aquelles gemmes i pedres precioses que ni el mateix rei no posseïa. En arribar davant sa majestat, besà el terra i li desitjà, amb tota l’eloqüència que tenia, el bo i millor per a ell i la seva família.

—Heu honrat la nostra ciutat amb la vostra presència —li digué el rei.

—Majestat, servidor us ha dut un regal. Us prego que tingueu a bé acceptar-me’l.

Alí va fer que posessin les quatre safates davant del rei i aleshores les destapà. La sala s’il·luminà com si el sol hagués entrat allí dins a resplendir.

—T’ho agraeixo de tot cor —va dir el rei—, i Déu volent et correspondré amb regal semblant.

Alí li besà la mà i se’n va acomiadar. El sobirà convocà els dignataris del regne i els preguntà:

—Quants reis han demanat la mà de la meva filla?

—Molts, majestat —respongueren alhora.

—Algun d’ells m’ha fet mai un regal com aquest? —els preguntà assenyalant les safates.

—No —hagueren d’admetre admirats.

—He pensat, Déu ho sap, casar la meva filla amb aquest comerciant. Què us en sembla?

—És molt encertat. Fareu bé.

Seguidament el rei ordenà a quatre eunucs que agafessin les safates i que el seguissin. Va entrar a les estances de la seva dona i li mostrà les safates. Ella, en veure-les, s’adonà que mai no havia tingut joiells com els que ara tenia al seu davant.

—De quin rei és, això? —va preguntar ella amb ulls com plats—. Tant de bo sigui d’un dels que han demanat la mà de la nostra filla!

—No, no precisament. Això és d’un comerciant del Caire que s’ha instal·lat a la nostra ciutat. En tenir-ne notícia l’he fet anar a buscar a fi de fer la seva coneixença i veure si li podríem comprar alguna joia per al dot de la nostra filla. I ell s’ha presentat amb aquestes quatre safates d’or, i ens les ha ofert com a regal! A més a més, és un jove ben plantat, educat i intel·ligent, podria ser perfectament un príncep. Només et diré que m’ha fet tan bona impressió i m’ha agradat tant que he pensat casar-lo amb la nostra filla. I, a tal efecte, he convocat els consellers per saber-ne la seva opinió. Tots ho han aprovat. Ara vull saber la teva.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…