Nit 873

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que el subhastador objectà:

—Aquell no ha participat a la subhasta.

—No el coneixeu?

—És nou a la ciutat, sé que és del Caire, fill d’un pròsper comerciant, i fa poc que viu a Alexandria, a casa de l’amo de la perfumeria.

Immediatament, la noia es va treure del dit un anell de robins i el mostrà al subhastador tot dient:

—Si m’acompanyeu a parlar amb ell us donaré aquest anell.

Més animat, el subhastador la va portar davant de Nuraddín, que es va posar força nerviós en veure que se li acostava la noia que tant havia admirat. I ella, que no tenia pèls a la llengua, li va preguntar francament i directa:

—Em trobeu bonica, senyor?

—Bonica? Bonica em sembla poc… perfecta és la paraula —contestà el noi tot alterat.

—I per què no heu licitat per mi?

—És que… les meves possibilitats no m’ho permeten. Si pogués, si fos ric… t’asseguro que et compraria al preu de totes les meves riqueses.

—No vull dir que m’hagueu de comprar, no us vull posar en un compromís però, almenys, si haguéssiu licitat per mi… m’hauria sentit afalagada. M’han dit que sou del Caire i de bona família…

Nuraddín va pensar en la bossa de mil dinars que li guardava el seu amic perfumista i, vermell com un pigot, preguntà al subhastador:

—Quant val la noia?

—No ho has sentit? A nou-cents cinquanta dinars l’han valorada, sense comptar les comissions.

—Què us semblen mil dinars?

Per la cara que va posar es veia prou clar que al comissionista li anava però, escarmentat pels rampells de l’esclava, la va mirar de reüll abans de dir res.

—Per mi, endavant —aclarí de seguida ella.

I els curiosos del voltant hi ficaren cullerada:

—Ven-la, home, ven-la.

—Ven-la d’una vegada!

—Au, vinga, que té mèrit aquest xicot si se la queda.

—Què dius si se la queda? Se l’ha de quedar ja que ha dit l’última paraula!

—Oh, i ella l’ha triat, oi que sí? No era aquesta la condició per tancar el tracte?

—Fet! —conclogué el subhastador—. És teva!

Deixaren la gent comentant les incidències de l’assumpte i es dirigiren a la botiga del comissionista on, en presència de l’anterior amo, se signà el contracte de compra-venda. El subhastador recuperà el bon humor, pel bon negoci que havia fet entre la substanciosa comissió i l’anell que li havia lliurat la noia, i el persa, també satisfet, va dir a Nuraddín:

—L’esclava ja és teva, que Déu us beneeixi! M’alegra que hagis estat l’escollit, perquè a aquesta noia l’aprecio molt, jo, i, a més, veient-vos plegats, feu molt bona parella, és evident que esteu fets l’un per l’altra:

Nuraddín anà a la botiga del davant a manllevar mil dinars de la caixa, deixant al dependent encarregat d’informar l’amo que era ell qui els havia agafat, i va pagar la quantitat que havia ofert per l’esclava. Concloses les transaccions, s’acomiadà del persa i del comissionista i, amb la noia al darrere, va fer via cap a casa.

En entrar a l’habitació, ella resseguí amb la vista el local, va veure la catifa gastada i la modèstia del mobiliari i semblà decebuda: s’havia fet il·lusions davant l’aspecte exterior de la casa.

—Això… és tot? —va dir amb cara de desencís—. Viviu aquí, senyor?

—Sí, aquesta és la part que ocupo de la casa del perfumista, ja saps que sóc foraster i ell m’allotja aquí, i puc utilitzar la cuina i les altres habitacions dels baixos; encara gràcies. Ho sento si no és el que t’imaginaves.

—Oh, és igual, ja està bé! M’hi conformo. Algun dia tornareu al Caire, suposo, on deveu tenir la vostra casa i les vostres possessions.

—Eh… sí… espero. Bé, com et dius, bonica?

—Mariam, per servir-vos.

—Jo em dic Nuraddín, i tracta’m de tu. Ets estrangera, oi?

—Sí, del país dels francs. Escolta, què et sembla si mengem alguna cosa? Fa estona que tinc un rau-rau a l’estómac…

—Oh, ho sento! No tinc res per menjar ara.

—Bé que deus poder anar a comprar-ho, oi?

—Doncs no… és que tota la fortuna que tenia eren els mil dinars que he pagat per tu.

—I ningú no te’n pot deixar? Què me’n dius del teu amic, el perfumista?

—Sí, de fet, és l’únic amic que tinc.

—Demana-li cinquanta dírhams tan sols, te’ls deixarà?

—Suposo que sí, ara mateix tornaré a la soc a veure si el trobo.

—I porta una mica de carn, fruits secs, fruita fresca, vi… en fi, que no passi de trenta dinars, i amb la resta fes-me el favor de comprar-me uns retalls de seda, de diferents colors.

—D’acord. Fins ara!

Nuraddín va trobar el perfumista a la botiga.

—Has agafat els mil dinars? —li va dir el vell després de les pertinents salutacions.

—Sí, els necessitava.

—Per què?

—Per comprar una esclava.

—I quant t’ha costat?

—Mil dinars.

—Mil? Què t’has begut l’enteniment? Com et pots gastar mil dinars en una sola esclava?

—Oh, és una noia fora del comú i, a més, és franca.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…