Nit 260

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Aladdín esmerçava tots els esforços a fer la feina el millor que sabia. I, dia rere dia, es guanyava l’aprovació de la gent de palau; fins i tot el califa no s’estava d’elogiar-lo.

Un dia, quan tot just el califa acabava d’asseure’s al tron, entrà un patge amb el semblant força nerviós i, prostrant-se al seus peus, li comunicà:

—Majestat, us porto una mala notícia. El vostre camarlenc major ha mort aquesta nit. Déu el tingui en sa glòria.

El califa no va poder dissimular el desplaer que li causaren aquelles paraules. En els seus llavis aparegué un gest de contrarietat, i semblà com si es disposés a cridar, però només es posà les mans a la cara i abaixà el cap. En la sala del tron hi regnà un silenci sepulcral.

Tanmateix hi ha coses que semblen portades per la mà de Déu.

«Aquesta desgràcia sí que no me l’esperava. A qui nombro ara camarlenc?», pensava el califa enmig d’aquell silenci. I, talment com un llampec, per la ment del califa va passar la cara d’Aladdín. Tot d’una, va alçar el cap i manà:

—Porteu-me Aladdín Abú Aixxamat.

Quan aquest va comparèixer, el califa li va fer els honors i el va nomenar camarlenc major, amb una remuneració mensual de mil dinars. En assabentar-se del nomenament, el cap de la guàrdia personal del califa, Ahmad Addanf i el seu lloctinent, Hassan Xuman, s’apressaren a donar-li l’enhorabona. Quan partiren, Aladdín va demanar a Hassan Xuman que es quedés.

—Vós direu —va fer aquest una vegada estigueren sols.

—Mireu —començà Aladdín—, voldria demanar al cap de la guàrdia que fos el meu valedor i m’agradaria que vós intercedíssiu per mi.

—Tingueu per cert que hi faré tot el que pugui.

El temps va anar passant i vingué un dia que un emir, espasa al cinyell i escut al braç esquerre, es presentà davant del califa.

—Que Déu us doni llarga vida, majestat —saludà amb una ampla reverència—. El Cap dels Seixanta és mort.

Tal com havia fet anteriorment, el califa Harun Arraixid féu comparèixer Aladdín i, en substitució del difunt, el nomenà Cap dels Seixanta. Com que aquest havia mort fadrí i sense descendència, el califa disposà que tots els seus béns passessin a mans d’Aladdín. Aquestes foren les seves paraules:

—Després de fer-te càrrec de les despeses de l’enterrament queda’t totes les seves possessions, amb esclaus, esclaves i servents inclosos.

I, dit això, el califa agità el mocador, donant la sessió per acabada. Aladdín sortia acompanyat de Hassan Xuman, que el posava al corrent de la marxa de l’afer que duia entre mans, quan, de sobte, es toparen amb Ahmad Addanf, que comunicà a Aladdín que s’avenia a ser el seu valedor. Aladdín se n’anà cap a casa més content que mai per retrobar-se amb la seva esposa, Zubaida, la del llaüt.

La seva vida transcorria plàcidament i feliç, quan, una nit, després d’haver sopat esplèndidament i, haver encès les espelmes, Aladdín s’arrepapà en el divan i Zubaida va sortir a la comuna. «Déu-n’hi-do com m’ha canviat la fortuna», pensava Aladdín quan el sobresaltà un esgarip esbalaïdor. De seguida va córrer cap a la comuna, d’allí provenia el crit, i es va trobar Zubaida estesa a terra. Li posà la mà al pit per veure si li bategava el cor, però ja era morta.

—Aladdín, què passa? —preguntà el pare, esgarrifat pel xiscle que havia sentit, ja que casa seva era just davant per davant de la d’Aladdín.

—Que Déu ens empari! Zubaida és morta.

A l’enterrament hi va haver molta concurrència; la cort en pes, amb el califa al capdavant, hi va fer acte de presència. La pregona tristesa que embolcallà el cor d’Aladdín per la mort de l’estimada Zubaida el va sumir en la desesperació i es tancà a casa, aïllant-se del món exterior. El califa, preocupat per aquella llarga absència d’Aladdín, preguntà al visir Jàfar si en tenia alguna nova.

—Majestat, la mort de la seva esposa l’ha entristit de tal manera que encara va de dol.

—Hem d’anar a visitar-lo i veure què podem fer per ell.

—Una decisió encertada —assentí Jàfar.

Tot seguit, el califa Harun Arraixid i el visir Jàfar, acompanyats d’una petita comitiva, s’hi encaminaren. Aladdín, en anunciar-li un servent la visita del califa, sortí a rebre’l.

—Majestat —el saludà besant el terra davant seu—, desitjo que Déu us doni llarga vida.

—Aladdín —li digué el califa amb el propòsit de conhortar-lo—, viure en aquesta reclusió no et fa bé, creu-me. Hauries de venir a palau i reincorporar-te a les tasques del govern, així et distrauries.

—Majestat, no puc, em passo tot el dia pensant en Zubaida.

—Has de fer el cor fort, això no t’és bo. Déu (Lloat sia!) ja la té en sa glòria!

—Majestat, el meu únic consol seria morir-me i que m’enterressin a la seva vora.

—Anima’t! Déu sempre recompensa, i de la mort ningú no se’n pot escapar. Escolta aquells versos que diuen:

Durant una llarga estona, el califa li va donar paraules d’ànim i escalf fins que li arrencà la promesa que l’endemà, sens falta, es reincorporaria al seu càrrec.

I així va ser. Aladdín, al matí, muntà el cavall i se n’hi anà. Tot just arribar, va besar el terra davant del califa, que, immediatament, li donà la benvinguda i l’acollí:

—Aladdín, avui seràs el meu convidat.

I el féu passar a les seves dependències i va cridar una esclava, anomenada Kutalkulub.

—Mira, la difunta esposa d’Aladdín, que es deia Zubaida, la del llaüt, al cel sia —li explicà el califa—, sempre el distreia i l’adelitava amb les seves melodies. Toca-li alguna cançó…

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…