Nit 141

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que el genet ferit continuà explicant la seva història a Kan:

—Els lladres de camí ral atacaren la vella i els esclaus que vigilaven el cavall, i els lligaren les mans per endur-se’ls presoners. Jo m’ho mirava, de lluny estant, desolat: aquells perdularis m’havien aigualit el goig de posseir un cavall tan preuat. L’astuta jaia, però, no es donava per vençuda, i fent el ploricó es queixava així a Kahardaix:

—Gran cavaller i noble heroi! Què en voleu fer d’una pobra vella i dels seus deu esclaus? El cavall, que és el que volíeu, ja el teniu…

I el va continuar ensibornant amb bones paraules i prometences a dojo, fins i tot comprometent-se a aconseguir-li més cavalls de la mateixa raça i un bon botí. El beneitot i ambiciós Kahardaix es deixà entabanar i els va alliberar.

Els bandits s’endugueren el cavall i jo els vaig anar seguint, a una distància prudencial i amatent a qualsevol moviment en fals que poguessin fer, però fins que no ens vam haver endinsat en aquestes contrades no em va venir bé de sostraure’ls-hi. Jo prou que el vaig arriar amb les xurriaques que duia a l’alforja, però els saltejadors vingueren al meu encalç i m’atacaren amb arcs i sagetes. La pobra bèstia, com si em volgués protegir, galopava a tota brida i aconseguí d’esquitllar-los. Però malgrat tot m’havien ferit, i ara feia ja tres dies que cavalcava en cerca d’algú que em pogués ajudar.

—Ja ho veieu, aquestes són les meves desventures —conclogué el lladre—. I vós, qui sou?

—Em dic Kan Ma Kan i sóc fill del rei Daualmakan i nét del rei Umar Annuman. Arran de la mort del meu pare, el meu tutor, un camarlenc sense escrúpols, s’ha proclamat rei i jo m’he vist obligat a fugir.

—Així que sou de llinatge noble i de bona família… vaja, vaja —va fer el genet, tan bon punt sentí la detallada narració del malfat de Kan—. Doncs segurament sou un gran cavaller, oi? Us estaré infinitament agraït si m’ajudeu a tornar a muntar i m’acompanyeu al meu país. Si, per desgràcia, em sobrevingués la mort abans d’arribar-hi, quedeu-vos el cavall com a recompensa per haver-me atès.

—Per prestar-vos ajut no em cal cap gratificació, el deure de tot bon musulmà és ajudar el germà: Déu estalvia setanta penes a qui socorre els necessitats.

Per bé que no ho semblava, al malferit li quedaven pocs instants de vida. Kan no va ni tenir temps de tornar-lo a pujar a la gropa del cavall perquè l’home li digué:

—Espereu-vos una mica…

I, aclucant els ulls i obrint les mans cap al cel, va fer la darrera professió de fe:

—Només hi ha Un Déu i Mahoma (La pau i la benedicció siguin amb ell!) és el Seu Enviat.

Preparat per a la mort, recità aquests versos:

Tot just pronuncià la darrera paraula, aclucà els ulls, entreobrí la boca i, amb fatigosa ranera, lliurà l’ànima a Déu. Kan l’enterrà allà mateix i mentre acaronava, profundament entristit, el musell del cavall, pensava que segurament el rei Sassan no en tindria cap de muntura com aquella, i per això sol ja valia la pena tornar cap a casa.

Qualsevol hauria dit que la decisió de Kan era una premonició, perquè a la capital de l’imperi, Bagdad, la situació s’havia anat enterbolint de mala manera. El visir Dandan i la meitat de l’exèrcit s’havien revoltat contra el rei Sassan i reclamaven el tron pel quin era, segons ells, l’únic sobirà legítim: Kan Ma Kan. A més a més, com que havia aconseguit que els dominis de l’Índia, els berbers i els abissinis li juressin fidelitat, tenia un exèrcit sense fi a les seves ordres i estava disposat a no tornar a embeinar l’espasa fins que no regnés Kan Ma Kan.

El rei Sassan havia rebut les noves amb gran preocupació, més que més en veure que la revolta havia arrelat entre els mateixos dignataris del seu govern i, ja no cal dir, en els súbdits. Tanmateix, a fi de tornar-se a guanyar la confiança dels seus col·laboradors, repartí regals i obsequis a dojo a costa del tresor públic, i els prometé rebre de bon grat Kan Ma Kan per nomenar-lo emir de tots aquells que li eren fidels. És clar que la intenció última d’aquella estratègia era revifar i reforçar el seu propi poder, aleshores molt minvat.

Malgrat que les notícies de la imminent entrada a Bagdad de Kan li arribaren per veus volanderes, no esmerçà esforços ni homes per tal de donar-li una benvinguda com la que l’hereu legítim de la corona es mereixia. Tan bon punt entrà a la ciutat fou immediatament conduït a palau. La seva sola presència, amb aquell extraordinari cavall, deixà tota la senyoralla de Bagdad bocabadada i es començaren a sentir veus que deien: «Això sí que és una muntura de debò!» o «Mai no n’havia vist cap d’igual!».

Després de fer les cortesies de consuetud al sobirà Sassan, que mostrà un gran goig en rebre’l, Kan li regalà el cavall com a mostra del seu afecte, malgrat tot. La gran sorpresa, però, va ser la reacció de Sassan:

—Valga’m Déu! Aquest cavall és Katul Almajnun! El recordo perfectament de l’època del setge, pertanyia als cristians i el teu pare —al cel sia— els el volia bescanviar per mil cavalls dels altres. Ell no ho aconseguí, però ara finalment és a les nostres mans. Fill, t’ho regracio de tot cor, però tu n’ets més mereixedor que no jo, queda-te’l.

Tot seguit, Sassan disposà que se li assignés una ala del recinte de l’alcàsser amb tot el pressupost i el servei necessaris. Aquella generositat no estava absenta de temor per l’amenaça que suposava el revoltat visir Dandan.

Kan, aliè a totes aquelles pugnes internes, va sol·licitar, de seguida que va poder, de fer una visita a la seva mare. El seu retrobament va ser d’allò més emotiu, però de seguida li va explicar el que havia dit aquell lladre de cavalls sobre la vella Dauahi. I va acabar dient:

—Per acomplir les darreres voluntats del pare, me n’he de venjar. Ha de pagar severament el fet d’haver estat la causant de la mort del meu oncle Xarkan i del meu avi Umar Annuman.

Finalment, s’interessà per la seva benvolguda cosina Kúdia i la seva mare contestà sense embuts:

—Fill meu, la teva absència m’ha portat tants maldecaps que gairebé no l’he vista.

—Doncs aneu-la a veure i expliqueu-li les noves. Només voldria que em concedís una visita.

—No es pot ser tan ambiciós —respongué ella—, deixa’t estar de romanços, que això només et durà malviure. Jo no aniré pas a dir-li res.

L’amor que Kan professava a la jove Kúdia, però, el va empènyer a recórrer a l’alcavoteria. Una malentranyada garneua anomenada Saadana va estar encantada de la vida de fer-li de mitjancera.

Aquell mateix dia Kúdia rebia la visita de la donota i Kan obtenia la promesa d’una visita clandestina a mitjanit.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…