Nit 800
M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que en un moment de la conversa la germana gran va creure oportú parlar del tema de Hassan.
—Oncle —va dir—, ja et vam explicar el que li havia passat a aquell amic nostre, Hassan, amb Bahram el mag, com l’havia matat, com havia patit per l’estimada fins que va aconseguir casar-s’hi i que després havia tornat al seu país…
—Sí, veritablement fantàstic aquest noi —la va tallar l’oncle.
—Doncs bé, resulta que després de donar-li dos fills, ara l’ha traït. Sí, oncle, mentre Hassan era aquí fent-nos una visita, ella va agafar els dos nens i va fugir. L’esposa és Manarassanà, filla del rei i senyor de l’arxipèlag Uak. Vós sabeu com i què ha de fer Hassan per recuperar-los?
El xeic Abdalkuddús, en sentir «arxipèlag Uak», va brandar el cap, va posar cara de preocupació i es va quedar pensatiu i capcot.
—Per l’amor de Déu, oncle, digueu-nos què pot fer Hassan per reunir-s’hi! El pobre té el cor desfet i nosaltres també.
—Filles meves —va dir, bo i aixecant el cap i esguardant-les—, aquest jove ho té molt malament, per no dir impossible! Encara que superés perills i dificultats, n’hi ha tants i tantes que mai no podria arribar a aquest maleït arxipèlag.
Les noies es van quedar desolades, ja es temien que seria difícil, però no tant. Llavors la gran, trencant el silenci, es va adreçar a la petita:
—Vés a buscar Hassan i així se’n podrà assabentar de primera mà. —I quan la petita va sortir, va continuar ara mirant son oncle—: Espero que ens sapigueu perdonar per no haver-vos-ho dit, però Hassan és aquí amb nosaltres.
—No hi fa res, ja tenia ganes de fer la seva coneixença.
Quan va entrar Hassan va besar la mà del xeic Abdalkuddús i aquest el va fer seure a la seva vora.
—Oncle —va dir la germana gran—, digueu-li el que ens heu comentat.
El xeic Abdalkuddús es va girar vers Hassan i va dir:
—Hassan, fes cas d’un vell rodamón, treu-te del cap això d’anar a l’arxipèlag Uak. Oblida-te’n! Pensa que per arribar-hi cal travessar set feréstegues i desèrtiques valls formades per inaccessibles muntanyes i no sé quants llacs immensos. Ni que fossis un geni no et podria garantir que hi arribessis! Treu-t’ho del cap i no hi pensis més, creu-me.
Aquestes paraules van caure damunt de l’afligit Hassan com una llosa i les llàgrimes li vingueren als ulls. La seva protectora s’apressà a infondre-li ànims, però fou en va: ella, igual que les altres, va acabar plorant. Al xeic Abdalkuddús, aquella mar de llàgrimes li va tocar el cor i, tot d’una, va dir:
—Deixeu de plorar, he dit que és gairebé impossible, però no que ho sigui. Vinga, Hassan, dempeus i sigues valent! Si Déu vol ho aconseguiràs.
Per bé que hi havia molts perills a superar, veure una mica de claror, encara que lluny, a Hassan li va infondre el valor necessari per afrontar-ho i es va disposar a seguir el xeic. El xeic Abdalkuddús i Hassan es van acomiadar de les noies i van muntar l’elefant: el xeic davant i Hassan a la gropa. Van viatjar, a la velocitat del llamp, durant tres dies fins que van arribar al peu d’una muntanya de roques totalment blaves.
—Ja hi som, Hassan —va anunciar el xeic alhora que descavalcava.
Hassan també ho va fer, però mig d’esma, perquè tenia la mirada clavada en una mena de porta de ferro xinès laboriosament treballada. El xeic s’hi va atansar i va trucar. Quan la porta es va obrir, va aparèixer un esclau negre amb el cap totalment rapat i amb una espasa a la mà dreta i una rodella a l’esquerra. La seva figura feia témer el pitjor, però en veure el xeic Abdalkuddús, va llençar l’espasa i la rodella a terra, va flectar un genoll i li va besar la mà. El xeic Abdalkuddús va agafar Hassan per la mà i el va estirar cap a dins: la cova era molt gran i de sostre de volta. La van travessar d’una punta a l’altra i es van dirigir cap a un racó on hi havia dues portes.
—Hassan —va dir el xeic—, ara entraré per aquesta porta —i va assenyalar la porta de la dreta—, vull que et quedis aquí i que no et moguis. Espera’m, tornaré de seguida.
Hassan va assentir amb el cap i el xeic va obrir la porta i la va tancar darrere seu. Al cap d’una hora llarga, va tornar a sortir amb un cavall ensellat i embridat.
—Hassan —va dir—, ara muntaràs aquest cavall, però tu no el menaràs, serà ell que et durà i et conduirà a una cova més o menys com aquesta. Quan hi arribis, desmunta i no lliguis el cavall, si veus que entra cap a dins a la cova, tu res, quiet, fins que vingui un xeic tot vestit de negre i amb una llarga barba blanca que li arriba fins al melic, però no et desesperis, perquè l’espera pot ser llarga! Quan sigui al teu davant li beses les mans i li implores clemència fins que et demani què vols, llavors li lliures aquesta carta —i li va allargar un paper plegat—, l’agafarà sense dir ni piu i se’n tornarà cap a dins. Tu continua allí, si passats cinc o sis dies ell surt pots estar segur que t’ajudarà; ara bé, si qui surt és un dels seus servidors dóna’t per mort. Sí, noi, és així la vida, qui alguna cosa vol, alguna cosa li costa, i fins i tot, de vegades hi deixa la pell. Ara és el moment de decidir si tires endavant o no, si tens por de perdre la vida surt, agafa l’elefant i torna amb les meves nebodes, elles t’ajudaran a tornar al teu país i tal vegada Déu et recompensarà per la pèrdua de l’esposa i dels fills.
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…